Qui dies passa, anys empeny

Ja ha passat un any.

Recordo aquell dia com si fos avui. Al matí, després d'endreçar una mica la maleta, vaig anar a la Plaça de Tiananmen. Nervis? Tristesa? Sensació agredolça, mai millor dit. Era aquella plaça tan inmensa el primer lloc turístic que havia visitat de Beijing i ara seria l'últim lloc que en veuria abans d'anar-me'n. Volia despedir-me del Mao, de la Ciutat Prohibida i dels centenars de xinesos que rondaven, suposo que era la necessitat de fer alguna cosa especial l'últim dia, alguna cosa que recordés tota la vida. I aquella plaça em portava molts records. Després vaig quedar amb l'Anna de Polònia. No podia marxar de Beijing sense menjar per última vegada al restaurant de la gent especial! Jiaozis i baozis van omplir la nostra petita taula de color taronja i vam anar menjant - al final més aviat per golosia - fins a quedar tipíssimes! Amb la panxa ben plena, vaig agafar el metro per última vegada fins a Wudakou. Vaig passar per casa i me'n vaig anar a les Golden Towers. Planejava ser una tarda de relax per mi mateixa. Conèixer gent insospitada, xinesos que, en intentar comprar-los una agulla del cabell, t'ensenyen a fer pentinats i conversen amb tu amablement. Després, última trobada amb l'Eduardo, la Noora, la Linyin i la Meilin per ja acomiadar-nos. Ja només em quedava tornar a casa per agafar les maletes i esperar que el taxista em vingués a buscar. Un adéu a la residencia, desitjant que tan sols fos un fins aviat.
Sembla estrany que ja hagi passat un any! En aquell moment tenia la sensació que s'acabaven moltes coses, una gran etapa. Aquella etapa de viure fora, plena d'experiències, de viure lluny, d'aprendre en tot moment. Potser per això mai vaig ser capaç de poder escriure un final, perquè en realitat mai és així de fàcil. Potser vaig tornar de Xina i a mi em semblava que tancava una etapa irrepetible, però tal i com deia l'anunci d'Estrella Damm: Res s'acaba si hi ha alguna cosa que t'ho recorda. Aquell estiu passat es van acabar més coses. I com tot, te n'adones una vegada més que sí, hi ha molts capítols de vida que en algun moment arriben a la seva fi, però quan una porta es tanca se n'obra una altra. I aquí estem, ha passat un any i ja torno a estar a punt de marxar, d'aixecar el vol, i és que les ganes de viure, de sentir i d'aprendre no les he perdut, i això és el que no he d'oblidar, sigui on sigui, vagi on vagi. Per molt que passin els anys, les experiències que he viscut arreu perduraran, i això és el que compta.