Un Nadal com Déu mana!

Qui diu que a Pequín no es pot tenir un sopar de Nadal com Déu mana?

Qui diu que no et pots sentir com a casa?

Qui diu que no pots estar envoltat de catalans?

Qui diu que no pots cagar el tió?

Qui diu que no pots quedar tip a rebentar com als típics menjars nadalencs?

Qui diu que no pots conèixer gent molt maca?

Qui diu que no pots tenir la millor conversa en xinès de la teva vida amb un taxista a les 4 de la matinada?

Gràcies per haver fet d'aquesta nit de Nadal una nit especial...

I no, no puc posar fotos... perquè quan un està gaudint del moment, en l'últim que pensa és en treure la càmera, simplement es deix portar :)

L'home que demanava almoina

Petit retrat II

Ja fa molts dies que el vaig veure, era quan començava a fer fred. De fet, n'he vist pocs d'homes com ell, que demanin almoina al carrer. Aquí Xina n'hi ha ben pocs, fins ara potser només n'he vist un parell o tres. Jo m'esperava perquè passés el bus davant de casa meva i el vaig veure travessar el carrer. Es notava que no era de la darrera fornada, però estava segura que amb una bona dutxa, ben afaitat i amb una bona tallada de cabells el seu aspecte podria arribar a millorar moltíssim. Caminava una mica geperut i duia un farcell de roba bastant gran que carregava a l'esquena. S'ajudava d'un bastó de fusta bastant vell per caminar. Quan va arribar a la vorera, de dins la jaqueta vella i atrotinada es va treure un cassó de cuina on hi tenia quatre monedetes i va començar a fer-lo bellugar perquè fes soroll tot passant per davant de la gent, demanant-los diners. En vista del poc èxit, va decidir assentar-se a la vorera. Va treure un cigarro i va començar a fumar. No es veia precisament infeliç. No em va transmetre cap sentiment de llàstima tampoc, ni crec que ell ho pretengués. Tenia la mirada fixa al final del carrer, no sé pas en què devia pensar. A mi em fascinava el seu aspecte, potser tant... xinès. Aquell bigoti tant blanc i característic mentre fumava i aquella tranquil·litat que desprenia em resultaven d'allò més espectaculars. Em va fascinar, però, el que va passar en els dos minuts següents. El bus que estàvem esperant va arribar a la parada. Jo vaig treure la meva targeta del bus per disposar-me a pujar... i l'home també va treure la seva targeta! Així que ja veieu, tot i demanar almoina es podia permetre tenir targeta de bus... em va xocar, però em va fer molta gràcia. Qui sap cap a on es dirigiria ara...

Visita de la Heike

Fa dues setmanes la mare del Karim va venir a Beijing per assistir a un curs per a professors de xinès on havia estat convidada. Era una bona oportunitat per trobar-me amb ella i conèixer una mica més a fons a la mare del meu xicot i aprofitar perque m'expliqués les seves aventures a la Xina, ja que hi havia viscut tants anys. Així que havíem dit de quedar el dimarts quan jo acabés les classes per anar a dinar i passar la tarda juntes explorant Pequín i recordant els seus vells temps.

Ens vam trobar a la porta sud de Qinhua, la meva universitat, i una de les primeres coses que em va dir és que estava aclaparada de com havia canviat la zona. La universitat estava irreconeixible així com tot Wudaokou, que si ara estava ple d'edificis alts i zones industrials amb gent important amb maletí rondant per allà constantment, quan ella hi vivia era un poblet on hi havia rucs i carros al carrer. Se'm va fer difícil d'imaginar, però aleshores em va dir que m'imaginés, per un moment, que tornés al cap de vint anys a Schwäbisch Hall, al meu estimat poblet d'Alemanya, i que en comptes de les màgiques i dolces casetes de fusta al costat del riu, m'hi trobés gratacels. La veritat se'm va posar la pell de gallina i vaig demanar siusplau que això no passi mai!! Amb aquestes i altres converses vam anar cap a un restaurant, on ens esperava un bon dinar i tot d'històries de moltes cultures i idiomes i embolics. És el que té parlar d'una família que té els orígens en un noi del Marroc, una noia d'Alemanya que es van conèixer a la Xina...! La seva història no va ser sempre fàcil, però això també va implicar que no fos avorrida, i en alguns casos va ser molt divertida...!

I, la veritat, el resultat n'ha acabat sent molt positiu! Són una família ben bonica. Després de dinar, la Heike va decidir portar-me a un indret de Pequín que li agrada molt: el temple del cel. La veritat és que em va fascinar, era un lloc molt i molt bonic. Ja tinc ganes de tornar-hi.

Després d'una bona passejada, de veure gent fent exercici i agafant energia dels arbres, gent jugant a cartes o al dominó, vam agafar al metro per anar a Wánfǔjǐng, un dels carrers comercials més famosos de Beijing. Primer de tot, però, ens vam prendre el luxe de reposar per uns instants i passar per un xīnbākè -així és com s'anomenen a Xina els Starbucks- a prendre un cafè. De fet, ens ho podíem haver estalviat perfectament, perquè quan en vam sortir vam passar per davant d'una botiga de te i ens van entabanar per entrar-hi. La veritat eren molt amables i la mare del Karim va aprofitar per comprar-ne algun i, mentrestant, ens en van fer provar cinquanta mil i un de diferents. I, a la vegada, vaig comprovar, per si encara no m'havia quedat clar fins al moment, que el xinès de la Heike és implecable. Per dins, pensava... jo, de gran, vull ser com ella.

Quan finalment vam sortir-ne, vam anar a una gran llibreria, ja que ella havia de comprar uns llibres per les seves classes de xinès que no podia trobar al Marroc. Després vam dirigir-nos cap a un carrer estretonet molt conegut on hi ha un mercat de nit i s'hi pot trobar tot de menjar exquisit... però també molt exòtic: cruixents escorpins i aranyes i ves a saber quins altres insectes és el que més em va impactar. Els venedors afirmaven que eren deliciosos, però jo només de veure'ls com es movien encara abans de posar-los a fregir em feia una esgarrifor terrible! És clar que també hi havia altres coses més normals, però ens vam conformar en passejar i gaudir de l'ambient tant especial.

Tot i això, ja se'ns havia obert una mica la gana, i vam decidir anar a menjar jiaozi i baozi. Quan anàvem a buscar el metro, vam veure un d'aquests típics “taxistes” que condueixen una petita motocicleta amb una espècie de cabina al darrere per portar-hi algú. Evidentment gaire legals no són, però és una manera que tenen per guanyar uns quants calers. La Heike em va mirar i em va dir “tens por?”. Li vaig dir que no, així que em va dir: “Doncs som-hi!” I dit i fet, vam pujar-hi i li vam dir que volíem anar a menjar jiaozi per la zona de Xidan.

L'home, tot i tenir un accent força complicat d'entendre, va ser molt amable i fins i tot ens va dur per la plaça de Tiananmen i va reduir la marxa perquè féssim unes quantes fotos de la ciutat prohibida. Després, va seguir les nostres indicacions al peu de la lletra. No volíem cap restaurant modern, volíem alguna cosa autèntica on poguéssim menjar jiaozi i baozi dels bons de tota la vida. Així que després d'endinsar-nos cap a uns carrerons estrets amb aquella motocicleta que espetarregava a cada instant, vam arribar a un restaurant molt còmic, i dic còmic perquè sí, era del tot autèntic, però... la gent fins i tot es portava el seu menjar! No em direu que això no té la seva gràcia... El cas, que vam gaudir d'un sopar es-pec-ta-cu-lar! Una sopa deliciosa, jiaozi i maozi per donar i per vendre i begudes... tot per 40 Yuans -a dia d'avui, 4,49€ per sopar les dues!!!! I, amb la panxa pleníssima i la motxilla omplerta d'històries d'altres temps, vam anar tirant cadascú cap a casa seva. Però com que havíem passat un dia tant bonic, vam decidir repetir, així que l'endemà ens tornàvem a trobar per sopar i ja per acomiadar-nos, perquè era el seu últim dia a la capital xinesa...

Dimecres va ser sortir de classe de caràcters de la tarda i pedalejar ben fort per trobar-me amb la Heike altra vegada, en tenia moltes ganes. És una persona molt maca i m'havia fet sentir molt bé, i quan estàs tant lluny de casa sempre és molt bonic trobar-te amb algú proper a tu. El madrileny m'havia recomanat un restaurant de menjar de sichuan -conegut per ser força picant- molt a prop de la universitat. Era un lloc petit, res modern, que passava força desapercebut. Vaig creure que era el lloc ideal, a ella li agradaven aquesta mena de llocs. I vam escollir bé. Una vegada més, el menjar deliciós, la companyia ideal i la conversa fluida van fer d'una nit que hagués pogut ser simple i avorrida una nit entretinguda i que es quedarà gravada en la meva ment per molt de temps. Tot molt natural, res important, però acollidor i fent-me sentint molt bé. Ara que ja fa dies que ha passat i miro enrere... somric. I això és bonic. Gràcies per aquells dos dies Heike, espero retrobar-nos ben aviat a Schwäbisch Hall, Agadir, Barcelona, o on sigui que les circumstàncies ens duguin!

Esperit Nialet... també a Beijing!

Fa un parell de dissabtes, el dia 20 de Novembre, vaig viure una experiència molt i molt bonica. Ser dissabte i despertar-se a les 6 no lliga gaire, però tots sabem que a vegades els esforços valen la pena. 6:45, esperava el bus davant de casa meva. 7:20, em trobava amb la Vicky a l'estació de metro de Wudaokou. Al cap d'uns quaranta minuts arribàvem a l'estació de Guomao, on ens trobàvem amb en David -de Leeds, Anglaterra- un dels organitzadors que ens portaria fins al lloc on ens dirigíem. Al cap de poca estona va anar arribant més i més gent. Entre ells, una tal Laura. Endevineu d'on era: de Barcelona! I sí, evidentment parlava català. Doncs una vegada més aquí encaixaria la frase “el món és un mocador!” Una vegada hi vam ser tots, vam agafar un bus que va tardar gairebé una hora i ja hi vam ser. I alguns de vosaltres us preguntareu... i on vau anar?? Doncs bé, a una “migrant school”. Xina està creixent i s'està industrialitzant moltíssim en els últims anys, i molta gent ha deixat el camp i les zones rurals per anar a viure a les ciutats en busca d'una vida millor. Tenint en compte que això és Xina, vol dir un moviment de masses espectacular, i doncs sorgeixen alguns problemes, com és el dilema de proporcionar educació als fills d'aquests treballadors immigrants. Actualment a la Xina es garanteix l'educació gratuïta fins al novè curs a aquells que assisteixin a l'escola en l'àrea on estan empadronats. Si un nen va a l'escola fora d'aquesta àrea, els pares han de pagar uns impostos massa exagerats que no es poden permetre. És per aquests motiu que han sorgit fundacions i ONG's com aquesta on vaig anar jo, que s'anomenen “migrant school”, que intenten proporcionar educació a fills d'aquests treballadors que vénen del camp i que no es poden permetre pagar una educació per als seus fills. En aquesta on vaig anar jo, cada dissabte organitzen com una mena d'esplai, així que sempre estan encantats de tenir voluntaris que els ajudin i estiguin disposats a passar una bona estona amb la canalla. Aquest dia en concret vam estar fent postals de Nadal i després vam estar fent jocs a l'aire lliure. Era graciós veure com ells s'esforçaven per practicar les poques paraules d'anglès que sabien i jo per practicar el poc xinès que sé! Però va ser molt bonic i sobretot perquè en tot moment tenia present Cal Nialet i aquell no-sé-què a la panxa que em deia: oh, que bonic és aquest sentiment!!!!

Exàmens de meitat de semestre

Si fins ara no parava de dir que anava estressada... suposo que aquesta setmana ha sigut encara pitjor. Aquesta setmana teníem els “mid-term exams” i la veritat, em feien força respecte... En teníem un per cada assignatura, és a dir, un d'oral, un de caràcters i un de comprensió. No us sabria dir quin em feia més por... L'oral podria ser, d'una banda, el més fàcil, però de l'altra em posa extremadament nerviosa parlar. I, a més a més, havíem de llegir i, per tant, havies de saber-te tots i cada un dels caràcters dels diàlegs que et preguntaria, saber-te els tons, parlar amb entonació, respondre-li a les preguntes... aaaaaah només de pensar-hi ja em posava histèrica!!!! Però a l'hora de la veritat no va ser tant desastrós com és això. El de caràcters era força complicat, també, doncs hi havia molta matèria, gramàtica, saber-te moltíssims caràcters, l'ordre de cada traçada en els caràcters, diàlegs, formar paraules, escriure una redacció, etc, etc. L'últim de tots, el de listening, em feia força por. Les classes sempre són caòtiques, la professora està molt boja i normalment no acostumem a entendre res tret dels quatre llestets de la classe que ja han fet un any de xinès i el vietnamita que és més llest del normal per naturalesa i sempre ho sap tot -malgrat no se l'entengui quan parla. Tot i això, m'he repetit a mi mateixa la gran filosofia de “la feina ben feta!”, què coi, has estat pencant molt tot aquest temps, tu pots fer-ho, he respirat fons, m'he concentrat tant com he pogut, i he deixat entrar el xinès per les meves orelles... intentant que el meu cervell el comprengués i, a la vegada, la meva mà fos capaç d'escriure les respostes correctes en el full de l'examen. Tinc la sensació que no haurà estat desastrós al 100%. I res! Ara a gaudir del cap de setmana tan esperat. Demà dissabte vaig a un lloc que ara no us avançaré, però ja us explicaré l'experiència!! I també demà arriben visites a Beijing. Tot just ho vaig saber fa un parell de dies, però fa il·lusió saber que podré trobar-me amb algú conegut! La mare del Karim aterra a Beijing demà dissabte, no sé quants dies s'hi estarà, però ve a fer un curs per a professors de xinès. Així que ja estaré entretinguda... mmm buaaa... per fi respiro -una mica més- tranquil·la!

Petit retrat

Era una dona molt gran però estava en bona forma, com la majoria dels xinesos. Cada plec de la seva cara arrugada semblava donar constància de les mil i una experiències que havia viscut, eren saviesa immensa i alhora tendresa que desprenia a tort i dret amb els seus ulls axinats i somrients. Es va asseure al bus. Jo era dreta, al seu costat, i l'observava detingudament. Duia uns guants molt fins de color marró i m'intrigava a més no poder saber com serien les mans que s'hi amagaven dins. En una mà tenia agafada una mandarina i en l'altra portava una bosseta petita de color blanc. Al cap de poc que el bus es posés en marxa va decidir menjar-se la mandarina, així que es va treure els guants. Les seves mans, també testimoni de moltes vivències, havien treballat ja molts anys, però eren cuidades i delicades. Evidentment, la dona es va trobar amb un petit problema. Si volia pelar la taronja... li faltaven mans, i els guants precisament li sobraven de les mans, així que va decidir posar-los a la bossa. Tots nosaltres, possiblement, ho hauríem els mateix. Però ho hauríem fet, també, si a la bossa hi haguéssim tingut brossa i peles d'altres coses? Bé, el cas és que a ella no li va importar i va començar a pelar-la. Jo, quan em menjo una mandarina, sempre la pelo tota i després començo a menjar-me-la. Com ho feu vosaltres? Ella, no. Va ser més pràctica. Com que només en va voler una mica, només va pelar-ne fins on va voler, i va començar a menjar. Ah, i, evidentment, les peles van anar a la bossa, amb els guants i companyia. Jo, d'això, en dic ser pràctic! Tenia ganes de veure què passaria més, però malauradament vaig arribar a la meva parada de bus i vaig haver de baixar, deixant a la meva estimada senyora sola i sense poder continuar el trajecte amb ella. I és que la societat xinesa és així... ni més ni menys, aquesta senyora n'era un perfecte retrat.

Coincidències inesperades: adéu tardor, benvingut hivern

Ahir vaig saltar del bus com cada matí i vaig anar a buscar la meva bicicleta per anar cap a classe. Després de deslligar-la i pujar-hi, com que vaig aixecar el cap, vaig adonar-me que tots els arbres que fins feia poc estaven plens de fulles ara estaven ben pelats. Totes les fulles havien caigut. De sobte una sensació de fredor em va recórrer tot el cos. Semblava com si l'hivern ja hagués arribat, però encara era massa d'hora per això, vaig dir-me a mi mateixa. La immensitat de colors càlids que fins feia poc pintaven el paisatge havien desaparegut i això sumat al fred que feia tot anant en bicicleta ho feia tornar tot més fred. Més tard, a classe d'escriptura, vam parlar de les diferents estacions i em va sorprendre el que va dir la professora. Casualment a Xina l'hivern havia començat justament abans d'ahir, el 7 de Novembre. Així doncs, no era pas massa aviat i potser si que la naturalesa és molt sàvia... Hi ha la tradició a Xina de menjar jiaozi (o dumplings en anglès, us en deixo una fotografia ja que no n'he trobat la traducció

per enlloc) el dia que comença l'hivern, diuen que altrament tindràs les orelles fredes durant tota l'estació. Nosaltres no n'estavem al corrent... crec que ens tocarà patir fred. Diuen que serà l'hivern més fred dels últims 100 anys a la Xina. Ja em puc preparar!

Mercat de la seda i altres històries

Dijous passat vam anar al mercat de la seda, un edifici immens on es pot trobar roba, sabates, vestits fets a mida, souvenirs, i gairebé tot allò que busqueu, i tot a un preu força barat, això si, sempre que sapigueu regatejar. Tampoc cal que us preocupeu si no sabeu parlar xinès o el vostre fort no són els números, els venedors van tots equipats amb calculadores i tu només t'has de preocupar d'insistir a posar-los el preu que tu vulguis pagar a la seva calculadora. Però ep, si comenceu a regatejar... ja esteu llestos, no us n'anireu d'allà tant fàcilment. Són pesats i pesats, insistiran fins que compris, i si decideixes marxar perquè finalment no t'interessa, són capaços de posar-se fins i tot un pèl violents i estirar-te del braç o perseguir-te una estona. I no els facis enfadar gaire que encara et començaran a dir el nom del porc en xinès... sort que no els entendríem! La veritat és que és tota una experiència, però si no tens ganes de comprar acabes cansat de tant dir “no gràcies, no gràcies”. Tothom t'intenta convèncer de comprar, t'atabalen, t'intenten convèncer a més no poder i al final només tens ganes de sortir d'allà el més aviat possible. A part, jo sóc nefasta regatejant... no en sabria pas gaire. Un amic nostre mexicà va comprar-se una motxilla. La venedora li venia en un principi per uns 1000, però després com que va veure que parlava xinès li va baixar a 700, preu d'amic. Després d'una mitja hora de sí i no, de sí i no, d'enfadar-se i de marxar... sabeu quant en va acabar pagant? 161! No està malament, eh? Estar clar que en llocs així no es pot ser tou ni bona persona. N'hauré d'aprendre?

Al sortir-ne, tot i estar més cansats que quan acabem una classe d'audició amb la professora boja, vam decidir anar a sopar. Un noi de la classe de l'Eduardo, la Meiling i el Carlo que vivia en aquella zona ens havia trucat per dir-nos de trobar-nos amb ell i anar-hi plegats. Com que encara l'havíem d'esperar, vam tenir una idea. Érem molt aprop i vam dir... i perquè no pugem a l'edifici més alt de Pequín? I dit i fet! Jo creia que no ens deixarien, perquè és un hotel i restaurant, però van ser molt amables i no ens van posar cap pega. Així que des del China World Trade Center Tower III un Pequín enorme estava als nostres peus. Va ser una sensació im-pre-sio-nant. Tot i que ja era tard i la ciutat es veia immersa en la foscor aparent de la nit, era il·luminada per les mil i una llums que no paraven ni un segon quietes. Van ser pocs minuts que vam estar allà dalt però em van servir per tenir molts pensaments. Segur que a la mare li hagués encantat i hagués dit aquella frase de “ai, és que a mi m'agraden tant, les llums!”. No vaig poder evitar tenir-la present. Una escultura em va fer pensar en la Sònia. Era una figura, no sabria dir què era, però tocava la flauta travessera. Intentant copsar cada detall de la ciutat perquè se'm quedés gravat a la memòria, vaig recordar-me'n dels moments en aquells gratacels a Nova York. Però llavors no era de nit i ara entre nosaltres hi ha més de 7000 Km de distància en comptes d'un mil·límetre. Tot i així sovint em sembla que som ben aprop...

Tardor, dies de nostàlgia

No sé si són aquests colors taronjosos i marrons, potser és la música brasilera que últimament escolto i em porta records d'altres temps, però el cert és que la tardor, per mi, són dies de nostàlgia. Us podria parlar de les moltes coses que trobo a faltar, però no tindria sentit. Possiblement us avorriria perquè no us hi sentiríeu identificats, o potser perquè simplement no sabríeu ni a què em refereixo, i clar, quan això passa... un s'avorreix, i no és el què pretenc. Quan dic que ho trobo a faltar, tampoc és en un sentit alarmantment negatiu. Quan estàs lluny és inevitable trobar a faltar coses. Com també és inevitable passar moments durs, o fins i tot haver-hi moments on et sents molt sol. I és normal, només faltaria! La gent sempre em fa la mateixa pregunta “i no t'enyores?”. Jo diria que no, no m'enyoro. Potser trobo a faltar coses, hi ha molts moments en què m'agradaria estar a casa, amb la gent que estimo, poder assistir a celebracions... però això no vol dir que ho passi malament i compti els dies per tornar desesperadament. Quan hagi de tornar en tindré ganes, ho sé, perquè hi haurà milers de coses bones esperant-me, de la mateixa manera que sé que estaré immensament trista de marxar perquè estaré deixant enrere una etapa de la meva vida. Sempre passa el mateix. Crec que quan ets un cul inquiet, al final, t'hi acabes acostumant. O potser no...

Moments de cap de setmana

El cap de setmana passat va ser força actiu. Divendres a la tarda vaig quedar amb l'Eduardo, el noi madrileny, la Linying i la Meiling, les dues veneçolanes i amb la Nicky, d'Anglaterra, per anar a l'Instituto Cervantes de Beijing. Hi organitzen diverses activitats i aquell divendres en concret passaven la pel·lícula mexicana “amores perros”. Va sorgir la idea d'anar-hi i ens hi vam animar, així que després d'agafar el metro i dir-nos a nosaltres mateixos una vegada més que sí, que Xina és un país super poblat, vam arribar al barri de Chaoyang. Tot i així, faltava encara el més difícil: trobar l'institut. Vam voltar i voltar, i res. Teníem un mapa... vam preguntar i preguntar, i quan ja gairebé ens donàvem per vençuts, ens va aparèixer davant nostre! Així que vam entrar, vam preguntar si era massa tard per entrar i ens van dir que cap problema. Va ser graciós perquè vam preguntar-ho en anglès i l'home ens va dir, en espanyol, que no ens entenia! Clar... si estàvem a l'instituto cervantes i nosaltres parlant-li amb anglès, per favor...! Al principi creia que no entendria absolutament res durant tota la pel·lícula, doncs parlaven en un accent mexicà inintel·ligible i utilitzant un llenguatge massa col·loquial, però de mica en mica m'hi vaig anar acostumant, per sort. Al sortir vam anar a un restaurant i vam posar en pràctica els nostres coneixements de xinès, i cal dir que en vam sortir-nos-en prou bé. Tant, que la parella de xinesos del costat, impressionats, ens van convidar a una cervesa i tot! Hi ha gent que sempre et sorprèn... Una vegada amb la panxa ben plena vam agafar un taxi cap a Wudaokou. Però... fem una petita pausa. He dit un taxi i, fem recompte. Quants érem? 4 amics meus més jo, sumem 5 (no sóc gaire bona en matemàtiques, però fins aquí i arribo). Més el conductor... això són 6! Doncs sí, vam pujar al taxi i el taxista ens compta i ens va començar a dir que érem masses, però vam fer veure que sentíem ploure! Ell va semblar que hi estava d'acord i després va resultar ser un xicot la mar de simpàtic i la mitja hora que vam passar al taxi vam estar xerrant i xerrant sense parar. Jo crec que agafar taxis és un bon mètode per practicar l'idioma... i tant. Vaig arribar a casa i vaig anar volant al llit, l'endemà tenia una cita amb la noia que havia conegut al bus el dia del somriure... i no volia arribar tard. :)

L'endemà de bon matí em vaig despertar disposada a trobar-me amb la Jo. Bé, de fet no és que es digui així, si no que aquest és el seu nom anglès. Els xinesos, com ens passa a nosaltres que quan arribem aquí ens hem de posar un nom xinès, ells es busquen un nom anglès. Així que no us estranyi si coneixeu algun xinès i, en comptes de dir-vos que es diu ves a saber quin nom us diu que es diu Alan, John, Rachel o ves a saber com. El cas és que em vaig trobar amb ella i vam esperar que arribés el seu amic Liu Ke. Vam agafar un bus i vam anar a un altre barri de Beijing, una zona força comercial on vam estar passejant i xerrant i vam acabar anant a una llibreria-cafeteria. Els vaig ensenyar fotos, vaig posar una mica en pràctica el meu xinès i vam estar comentant aspectes de la Xina i també de Catalunya. Després, com que ja se'ns havia fet tard amb tanta conversa, vam decidir anar a dinar. Em van preguntar si m'agradava el picant i, com que els vaig respondre que sí -si no us agrada, mai respongueu que si per quedar bé... perquè ho passaríeu molt malament. No va ser el meu cas, eh?- vam anar a un restaurant on tot, absolutament tot, és menjar picant. La veritat és que va ser tot deliciós, però vaig sortir d'allà amb una caloreta que no vaig notar gens el fred que feia fora! En acabar vam agafar el metro i vam tornar cap a casa, em quedava ja només un dia de cap de setmana i encara molta feina per fer, però la veritat havia valgut la pena tot el que havia fet i això sempre compensa.

Instants que m'arrenquen somriures

Ho he d'escriure al bloc, vaig pensar. Sortia del banc feliç, després d'arreglar unes quantes coses. Vaig passar pel supermercat de l'edifici on faig classes a comprar quatre coses i estava pujant les escales. Arribo a un petit replà i anava a continuar pujant quan vaig parar i vaig fer pas enrere. Un poster penjat en un suro m'havia cridat l'atenció. El fons era blanc, al centre hi havia un banc i, assentat en ell un personatge ben conegut. Tot de frases en xinès al voltant, però una gran frase escrita en anglès que em va arrencar un gran somriure, precisament perquè porto dies amb ella escrita en molts llocs: “Mama always said life was like a box of chocolates, you never know what you are gonna get”. Sabeu de quin personatge us estic parlant, ara? Forrest Gump, sí senyors. A l'instant em van venir al cap mil moments del viatge de l'estiu als EUA amb el Karim, concretament dels dies a Washington. Forrest Gump és una pel·lícula que havia vist moltes vegades de petita, però mai l'havia vist sent-ne conscient al cent per cent fins l'estiu passat a casa de l'Andrew a Ashburn, Virginia. Vaig gaudir-ne com mai, perquè vaig tenir la oportunitat de descobrir-la a fons i adonar-me que, al meu parer, era una gran pel·lícula on es barrejaven un cúmul de sensacions impressionants. Hi hi ha mil i un petit detalls ben lligats que possiblement se'ns poden per alt però és el que li donen el toc especial. I el graciós de tot plegat és que després no pots evitar recordar-la (aquesta i tantes altres) quan camines pels carrers i llocs coneguts, perquè te n'adones que en Forrest o ves a saber quin altre personatge ja hi havia estat abans, com ara quan estàvem davant del Lincoln Memorial i pensàvem: “òstres tu, t'enrecordes que aquí va ser on el Forrest i la Jenny es van retrobar al mig de l'aigua??” O quan vam descobrir que el restaurant de “Bubba Gump Shrimp” existia... vam al·lucinar!!! En fi, a tots aquells que us quedi llunyana, que en tingueu un record una mica borrós, us recomano tornar-la a veure. Al cap i a la fi, què hi podeu perdre, 141 minuts de la vostra vida? Quants minuts perdem a vegades en coses que no mereixen la pena? I, en canvi, quant podem guanyar-hi? Segur que uns quants somriures i una bona estona...!

Benvinguts a Wudaokou

Aquesta és la portada del díptic d'un restaurant de pizza a Wudaokou, el barri on la meva universitat està situada. Quan el vaig veure no vaig poder evitar somriure, qui remei! I us la deixo aquí perquè és allò que diuen... una imatge val més que mil paraules, especialment en moments de feina.

Xiāngshān Gōngyuán

Durant la setmana d'or de Xina, la Vicky i jo vam anar a passar el dia al parc de Xiāngshān -també anomenat turons fragants o, en anglès, fragrant hills- situat a l'oest de Pequín, prop del temple d'estiu. El nom Xiang no vol dir fragància, si no encens, i possiblement el parc es va anomenar així per la muntanya més alta del parc, anomenada “pic del cremador d'encens”. Diuen que des d'allà dalt s'obtenen unes vistes de Pequín meravelloses, sobretot a la tardor, quan les fulles dels moltíssims

arbres del parc han agafat tot de tons taronjosos i marrons, s'han impregnat de nostàlgia i ens fan gaudir d'un dels millors espectacles que els nostres ulls podrien esperar. I ara us preguntareu: oh, i tu, doncs, que no ho vas comprovar?? Doncs no, i més endavant descobrireu perquè.

Prop de l'entrada del parc hi ha el temple dels núvols blaus -Bìyún Sì en xinès-, on també vam fer una petita parada. Aquest temple budista està ple de petits racons amb tot de relíquies pels religiosos budistes, com ara la meva companya Vicky. I cal dir que va ser també interessant per mi, que vaig poder descobrir una

mica més el tema. Després d'anar passant per molts llocs, vam acabar arribant al Vajra Throne Pagoda, l'edifici més

alt del temple des d'on semblava ser que tindríem una vista prou bona, però la decepció va ser prou gran. La contaminació -i no pas boira, no ens enganyem- era tal que es feia impossible veure res que fos més enllà d'uns metres. Si algú m'hagués dit que era boira potser fins i tot ho hauria trobat bonic, però pensar que a aquelles altures no es podia veure res...! Mare meva... no m'ho podia creure. Realment tenen un problema, o hauria de dir...

realment, teniM un problema? Potser si que hauré de comprar-me mascaretes com fan alguns xinesos... enteneu perquè no vaig decidir anar a l'altra muntanya?

Després d'haver visitat tot el temple, vam fer una bona passejada pel parc. Crec que no oblidaré mai la frase estel·lar de la Vicky dient: Wow, for the first time here in Beijing I gotta say...: it smells good!!” I, de fet, tenia raó. Respiraves profundament i senties olor d'arbres, de flors, de terra... i que bé fer-ho. Quin gust!! Potser si que estem envoltats de contaminació, cosa que no em fa cap gràcia, però sort en tenim almenys de tenir algun que altre racó com aquell on poder escapar-nos de tant en tant, deixar anar els nostres pensaments i gaudir d'un paisatge immillorable... s'haurà de repetir quan les fulles trenquin de color.

Un somriure et pot dur coses bones

Aquest matí volia anar a Wudaokou, prop de la universitat, a fer quatre encàrrecs que tenia pendents. Així doncs m'he disposat a agafar el bus, i ja hi havia força gent a la parada esperant. M'he ensumat que aniria força ple, i així ha estat. És una de les pegues dels busos a la Xina -bé, no sé a la resta de ciutats, però si més no així és a Pequín-, quan els busos van plens... hi van, i molt! I creieu-me, res a comparar al que nosaltres en diríem “anar ple”, sobretot al bus Igualada-Santa Coloma ;)! Bé, doncs, com deia, el bus anava de gom a gom i gairebé diria que no hi hauria cabut ni una agulla més. Estàvem tots ben estrets i tenies la sensació que no et feia falta ni agafar-te de cap de les barres de ferro perquè en cas que hi hagués un sostrec els uns ens repenjaríem amb els altres i ningú cauria ni es mouria del seu lloc. Ha sigut en un d'aquests moments que, després de baixar dels meus núvols i dels meus pensaments, no he pogut evitar somriure a la noia que tenia al costat, un d'aquells somriures de complicitat que, a vegades, sense saber gaire perquè, se t'escapen sense voler -qui sap si volent. Ella me l'ha tornat, i mira que a vegades costa que ho facin, molts xinesos ni tant sols s'immuten. Al cap d'un moment, m'ha intentat dir una cosa, però en xinès, i no la he entès de res... així que li he dit, en xinès, que em sabia greu, que no l'entenia, que estudiava xinès... m'ha preguntat si estava estudiant a BLCU, una universitat de Beijing, i li he dit que no, que a Qinhua. I després m'ha preguntat alguna cosa més però no ens hem entès. Però com que tenia ganes de seguir parlant, ha fet una estibada a la seva amiga, que es veu que sabia parlar anglès, i llavors m'ha preguntat que d'on era i tota la pesca. Ha sigut bona la següent pregunta.

-I quants anys fa que ets a Xina?

-Anys? - pregunto jo - no, no, només fa un mes que estic a Xina!!

- Ooo, un mes? Ostres, molt bé... i quan de temps havies estudiat xinès a Espanya?

- No... no n'havia estudiat mai, només n'he estudiat ara a Qinhua.

- Només un mes? Òstres! Doncs quina passada, si en saps molt ja! Saps què hauries de fer, també? Fer amics xinesos, així encara podries aprendre'n més.

I aquí ha sigut quan li he dit que tenia raó, i que de fet m'encantaria poder trobar algú amb qui poder practicar xinès i si volgués que l'altra persona pogués practicar l'anglès... i llavors, m'ha dit que perquè no ens intercanviàvem els mòbils i quedàvem algun dia! I bonica coincidència, viuen molt aprop d'on visc jo, a Er li zhuang!

Així que bé, avui he fet oficialment els primers amics xinesos amb qui espero poder entendre'm, millorar el meu xinès i també aprendre d'aquesta cultura tan diferent a la nostra... I no només això, mica a mica me n'adono que tot allò que aprenc a classe sóc capaç de posar-ho en practica al món real, que el treball dur i la feina ben feta està donant resultats, i això em fa sentir bé. No cal que us digui que he saltat del bus amb un somriure d'orella a orella. És evident que es confirma la meva gran teoria de si dones, reps... i amb escreix!!

Vaig de cul... però amb bicicleta!

Està sent una setmana de bojos, segurament és per això que dono pocs senyals de vida i no em deixo veure gaire, tot i que hi ha una novetat important i potser alguns us n'heu adonat: torno a voltar pels móns virtuals del Facebook. I aquí caldria parlar de la gran frase feta catalana... feta la llei, feta la trampa. De fet, també puc estar-vos escrivint a vosaltres a través d'un blog a blogspot, i cap xinès ho podrà llegir. Curiós, no? Però bé, no ens posem a parlar d'això que encara tindrem problemes... i no en volem pas! Com us deia, està sent una setmana de no-parar. No entenc gaire perquè però les classes són fins i tot més intenses que de costum i les professores ens estan exigint encara més, sembla que ho vulguin tot a la perfecció, com si fóssim productes que hem de sortir al mercat en perfecte condició... i fins que no ho aconsegueixin no es rendiran! Així que feina, feina i més feina i sempre per abans d'ahir! Així que tinc mil idees que em ronden pel cap per escriure, però no tinc temps per fer-ho com caldria, i caldrà esperar al cap de setmana. Però mentrestant he pensat que no estaria malament presentar-vos, finalment, la meva companya de viatge diària de la qual ja us havia parlat! La Júlia l'altra dia em comentava que li hauria de posar nom, també ho havia pensat, però sóc molt dolenta jo buscant noms. Si se us n'acudeix algun, ja sabeu... estic oberta a totes les propostes! Aquí la presento la meva estimada relíquia:

Tot va... sobre rodes

La setmana passada va ser el dia nacional de la República Popular de la Xina i, amb ell, va començar la “setmana d'or”, és a dir... una setmana de vacances. Beijing s'omple de turistes de la resta de la Xina, molta gent aprofita per veure família, alguns amics meus van aprofitar per visitar ciutats, d'altres per relaxar-se. Jo, a part de tenir certes coses a fer en ment, tenia un objectiu principal a complir en aquella setmana: comprar-me una bicicleta.

Érem dilluns i vaig despertar-me prou d'hora, com gairebé faig sempre aquí, decidida a aprofitar el dia. No tenia gaire clar on podria trobar una bici, però havia de ser prop de la universitat, per poder-la deixar allà i així agafar-la cada matí una vegada hagués saltat del bus. Vaig sortir de casa, el dia era prou bonic i això em feia posar de bon humor. El meu bus, el 307, va arribar al cap d'una estona i anava prou buit, cosa que sempre és d'agrair. Al cap de deu minuts ja estava saltant a Wudaokou, on veia tot de paradetes ambulants preparant menjar al mig del carrer. Mil i una olors que sempre es barregen en l'aire i són tot un món, però deixem les olors per un altre moment, perquè d'això se'n pot parlar un rato llarg i ja n'escriuré en un altre moment... Mentre pensava on podria comprar la bici, vaig anar caminant rumb a la universitat. Potser una vegada a dins, prop de l'edifici on feia classes, em sonava que hi havia un home que en reparava i recordava haver-hi vist gent comprant-n'hi també però no sé si... de sobte vaig parar de pensar perquè, potser dit i fet no em faria falta anar fins allà. Davant meu hi havia moltes bicicletes i tenien tota la pinta d'estar en venda. M'hi vaig apropar, me les vaig mirar, i l'home va somriure, tenia ganes de vendre. Respiro fons i penso, vinga va, posa en practica el què has après!

- Quan costen? - li pregunto jo, en xinès.

- Aquesta –diu ell, senyalant-ne una nova de trinca- costa 330.

Bufff, penso jo, 330, encara que siguin Yuans i, per tant, uns 33€, és cara, sent a Xina. A veure què més diu.

- Aquesta altra –continua dient, senyalant-ne una altra- costa 300, aquesta altra 260.

Em miro la de 260. És la més econòmica, la més maca de colors, no està malament.

- Aquesta... -li dic jo senyalant-li la de 260- no està malament.

I el tio, que com us he dit, tenia ganes de vendre, ja me l'estava traient. I jo que m'afanyo i li dic que no, que no, que no la vull comprar pas, encara, que m'ho he de pensar que no ho tinc clar. Acte seguit i em senyala la mateixa i em diu... aquesta 200. Carai, tu... sense cap esforç m'havia abaixat el preu 60 Yuans. Que costa poc regatejar a la Xina! Però la veritat, no em feien el pes, les trobava cares comparant-ho amb els preus que m'havien comentat els meus amics, i jo de regatejar no en sé, així que vaig optar per les de segona mà. I voilà. Al cap de ben poc vaig trobar la meva nova companya de viatge, la meva petita relíquia que, per el mòdic preu de 70 Yuans -sí, sí, el què sentiu, 70! és a dir, a dia d'avui, 7,5€- em permetrà dir que vaig sobre rodes!

Potser no és nova de trinca, potser no serà la més popular entre la resta de bicicletes de la universitat, però té dues rodes, et porta on tu desitges, és prou bonica i estic segura que té un bon cor i ens entendrem molt bé... què més puc demanar?

En breu penjo alguna foto ;)!

Sorpreses encantadores

El diumenge 26 hauria pogut ser un diumenge qualsevol, però no va ser així. De fet, es presentava com un dia normal fins al migdia, quan aquella trucada al mòbil d'un número en principi desconegut va capgirar les coses. Allò va fer que el sopar interessantíssim del dia anterior, que tantes ganes tenia d'explicar-vos, perdés tot l'interès i passés a ser quelcom secundari. Eren la una del migdia i estava davant l'ordinador disposada, com us estava dient, a escriure al bloc sobre el sopar del dia anterior, el dissabte. Havia sigut un sopar gairebé m'atreviria a dir immillorable! Vam anar a un restaurant tailandès prop de casa meva, amb la qual cosa vaig poder anar-hi a peu. El menjar era deliciós, la companyia, tot i que a la gran majoria no els coneixia, perquè eren d'una altra classe, va ser molt bona, i ens ho vam passar molt bé. Així doncs, vam passar una vetllada molt acollidora i això és el que em disposava a explicar-vos quan, de sobte, el mòbil va començar a sonar. Vaig agafar-lo, i vaig veure que no coneixia el número. Vaig mirar la llista de números de la classe... i tampoc hi apareixia. Era estrany, qui podia tenir el meu número, si no era algú de la meva classe? Bé, vaig pensar que no perdia res en despenjar. I va ser una molt bona decisió. Era el Daniel, mon germà!! Em trucava des de l'aeroport de Pequín, que se'ls havia retardat el vol de Pequín a Shenzhen i, per tant, s'havien de quedar un parell d'hores a l'aeroport. Eren la 1, i a les 3 havien de facturar. No tenia clar que el pogués veure cap altra vegada durant el seu viatge a Xina així que... no hi perdia res anant-lo a veure a l'aeroport! Així que d'una revolada em vaig canviar, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi. Amb el meu xinès d'una setmana li vaig indicar que volia anar a l'aeroport i... al cap de mitja hora ja hi era, fent dos petons a mon germà i pensant que, al menys, ja que estàvem a la conxinXina ens havíem pogut veure ni que fos un parell d'hores...!! Vam xerrar i riure i es feia estrany que estigués a la Xina amb ell i que tot semblés tant natural... i el temps va acabar passant, ens vam haver d'acomiadar, i la sensació va ser estranya, perquè aquesta vegada no era jo qui marxava! Però va ser bonic de pensar que ens havíem vist, oi tant que si. Així que després em va esperar una bona estona de combinacions de metros i busos fins arribar a casa i acabar de passar la tarda de diumenge... amb molt bon regust de sorpreses agradables. Si és que els retards dels vols no tenen perquè ser sempre dolents... :)

Tot acaba tenint recompensa

Va ser una bona manera de començar les vacances de la festa la lluna; una sortida en un dels llocs més coneguts de Beijing: la ciutat prohibida. Si bé al principi no em feia gaire il·lusió, més que res perquè ho havien proposat un grupet de gent amb qui no em relacionava gaire, ben aviat vaig veure que seria una bona manera de potenciar un bon ambient de grup a classe, de conèixer-nos més entre nosaltres, d'avenir-nos i d'unir-nos. Al cap i a la fi estarem mig any, o fins i tot un any sencer junts, i ja cal que ens entenguem, perquè passarem moltes hores junts... Així que disposats a passar una bona estona plegats, vam reunir-nos a l'estació de metro de Wudaokou, amb prèvia parada a l'apartament dels veneçolans, que ens van convidar a veure com era casa seva, cal dir que molt acollidora! Quan vam ser tot el grupet, vam agafar el metro i... mare meva, que ple!!! Jo diria que amb la crisi, les llaunes de sardines fins i tot estan més buides que el metro a Beijing, no en tinc cap mena de dubte! I si no hi haguessin restriccions de natalitat? Com seria la Xina? Bé... temes apart, al cap de molts transbords, de perdre'ns, de gent que no baixés a parades, de tornar enrere i endavant, vam finalment arribar a la ciutat prohibida! Va ser quelcom totalment diferent a tot allò que els meus ulls havien vist fins aquell moment a Xina, i cal dir que em va agradar. A més a més, les converses ara amb l'un, ara amb l'altre, eren constants, i això em feia sentir encara millor. I no oblidem les situacions còmiques que es van donar. Ens fèiem fotos en grup, i sempre hi havien xinesos a darrera que, amb les seves càmeres, ens feien fotos a nosaltres! O, fins i tot, més d'un i de dos ens van demanar de fer-se fotografies amb nosaltres. Tot plegat et fa pensar...

Després de molt explorar, ja ens havia passat el matí, així que vam decidir anar a dinar. Però Xina té una peculiaritat, i no és només una sensació meva, sinó que és quelcom que tothom amb qui ho parlem ho compartim: el temps passa molt, molt lent. I això no és que sigui dolent, al contrari. Tens temps per fer moltes coses, moltíssimes. Vas a dinar i parles de mil i una coses, mires l'hora i encara són les dues. Continues xerrant i xerrant i xerrant, et sembla que han passat hores i tan sols són dos quarts de tres! I això és fan-tàs-tic! I, aprofitant aquest fet... vam decidir que podríem fer alguna cosa a la tarda... i què millor que anar a patinar sobre gel? Doncs ens fa faltar temps per fer-ho, i crec que va ser la millor decisió que hauríem pogut prendre. Ja no recordo quanta estona vaig passar sobre aquells patins, però vaig riure com mai, vaig gaudir al màxim i vaig sentir-me senzillament molt i molt bé!! Mmmm!! Al sortir-ne, un de la classe que es coneixia la zona ens va portar en un restaurant proper per menjar una especialitat: ànec lacat a la pequinesa, entre d'altres suculències xineses, però res de gos ni gat, encara... jejeje. A l'Eduardo, el madrileny-que-va-fer-classes-de-català (calia remarcar-ho, oi?), li va agradar especialment el que tenien al mig de la taula, que era com un vidre molt gran rodó i el podies fer girar. Allí s'hi posaven tots els plats i sempre que volies agafar alguna cosa només calia fer-ho girar! Jo crec que quan tingui casa pròpia es comprarà una taula així... I potser jo també! I amb la panxa ben plena i un bon regust de paladar, vam acabar un dia ben complet, simplement vam haver d'agafar un taxi, després un bus, tornar a casa i posar-nos al llit amb un somriure d'orella a orella al llit i pensar que al capdavall... per molt que les coses puguin ser al principi difícils...tot acaba tenint una recompensa!

O som optimistes o morirem atropellats per una bicicleta

Som diumenge i és apunt d'acabar-se una setmana molt intensa. Dimarts van començar les classes i serà un no parar. Només esperava el cap de setmana per tenir temps per agafar tot el que havíem fet a classe i tornar-m'ho a mirar amb calma, estudiar-m'ho i aprendre'm els moltíssims caràcters que ja m'he de saber. Així que a hores d'ara tinc el cap com un bombo. Però respiro deu vegades profundament i em dic a mi mateixa que he d'estar tranquil·la, que tot ho farem i que, sobretot, cal ser optimistes, perquè si no... morirem atropellats per una bicicleta. Ja sé que potser a primer cop d'ull us sembla una frase sense sentit. Però... quan camines tant, tens molt temps

per pensar. I encara diria més. Quan aprens xinès, has de fer anar molt la imaginació per fer que coses inversemblants semblin lògiques. Així que no us estranyi si a partir d'ara se m'acudeixen frases així, si d'aquí uns mesos se'm tornen els ulls axinats, o si acabo caçant mosques amb pals xinesos... Això si, el cert és que a la Xina hi ha bicis, moooooltes bicis, i això et fa plantejar el fet de morir atropellat per una d'elles. I qui no ho faria? Bé, potser si que tinc molt temps per pensar, jo... I si em compro una bici? Aleshores m'estalviaria temps de caminar, de pensar i podria estudiar més. Cert! Ho faré aviat...

L'hora de la veritat

Els últims dies havien estat prou relaxats. Dissabte teníem una reunió pels estudiants internacionals al migdia on vaig poder conèixer a encara més gent molt maca que espero poder anar retrobant al llarg de la meva estada. Va ser una mica llarga i avorrida, però per sort els dos policies que ens van venir a explicar les lleis xineses -que ens van voler deixar ben clares!!- ens la van fer una mica més distesa. No crec que ens pretenguessin fer riure riure ells, però la veritat és que nosaltres no ho vam poder evitar! Dilluns va ser dia d’anar a comprar els llibres i veure l'horari de classes. Per sort em va tocar matí, cosa que havia estat esperat amb candeletes! I avui, dimarts, ha sigut l’hora de la veritat! (i això em fa pensar en la famosa frase de l’Ellen Butler, la meva profe d’Alemany, que sempre deia “und jetzt, die Zeit der Wahrheit ist gekommen…”) Ha sigut el primer dia de classes, i renoi… que intens! No ha estat malament, les dues profes que hem tingut avui semblen bona gent, els companys també, veure’m com evoluciona la cosa! I ara porto toooooooota la tarda estudiant diàlegs, paraules i caràcters xinesos, perquè aquesta gent van forts i volen la feina per abans d’ahir, així que… a pencar!!! Us deixo :)

Ha sigut prou ràpid, oi?

Érem dijous dia 9 i estava una mica espantada. Tenia el primer examen de xinès. Examen de què, si no saps xinès?!!! Doncs examen de nivell. I és clar, si no he fet mai xinès, com podia fer-ne un examen? Doncs bé, pensava... posaré el nom i ja està. Però... i on posaré el nom, si no sé ni com es diu nom en xinès? Jo ja estava preocupada per com aniria, si seria la única que estaria en la mateixa situació, el ridícul que faria... Però vaig pensar, què coi, què vols fer-hi, per això vens, oi? Has vingut a aprendre! I ben de matí vaig agafar la motxilla direcció a la universitat. Vaig arribar al sud i vaig caminar i caminar fins al nord, on vaig arribar a l'edifici C (anomenat així per la forma de C que fa) on a partir d'ara faré classe. Vaig pujar al segon pis on hi havia les llistes amb els noms dels estudiants i la classe on havíem de fer el test. Després de molta estona buscant-me, finalment em vaig trobar. A les 8:30 a la classe 222, prou bon número. Encara faltava una mica així que em vaig esperar a baix i vaig decidir fer una petita parada als lavabos. Ja sé que això és un tema privat i que no caldria que ho especifiqués, però crec val la pena, sí, sí. Perquè els lavabos a Xina no són com els catalans!

Us en deixo una foto perquè ho vegeu vosaltres mateixos. Bé, quan es va acostar l'hora de l'examen vaig anar cap a la classe i, curiosament hi havia una noia que deia “oh, jo només posaré el meu nom i marxaré eh, perquè jo no sé dir res més”. Em vaig sentir més tranquil·la en aquell moment! Vam començar a parlar i a presentar-nos fins que la professora ens va fer callar per explicar-nos l'examen. “La primera part és informació personal sobre vosaltres, si us plau ompliu-ho tot correctament. Després hi ha un lloc on diu: La gent que no hagi fet mai classes de xinès ja pot marxar de la classe. Així que els que no n'hàgiu estudiat mai, doneu-me el full i ja esteu”. Vaig ser infinitament feliç!!!! I, contràriament al que pensava, no vaig ser la única! Vam sortir molts i, després, a fora, algú em va dir: què, ha estat prou ràpid, oi? I així vam entaular conversa. I després d'un si va afegir l'altre i l'altre. Un francès, un altre mig xinès mig austríac, un nord-americà i jo. Aquest últim també havia d'anar a recollir, encara, el certificat de salut a la clínica on havia anat el dia anterior (perquè si, hi havia anat, però encara havia de tornar-hi a recollir el certificat!!!) així que vam acordar anar-hi junts. Va ser prou ràpid però també suficientment llarg com per tenir converses profundes de tot tipus i poder pensar que no estava tan sola en aquell país tan lluny de casa! Una vegada vam tenir el certificat mèdic, vam tornar a la oficina dels estudiants internacionals i vam sol·licitar el permís de residència a Xina. I... ara s'està tramitant. I de mentres, anem coneixent gent i acostumant-nos a aquest món tant diferent de Catalunya... :)

Els àngels de la guarda existeixen de debò

La famosa clínica on havia d'anar era lluny, taaaan lluny que ni sortia al mapa que tenia. I les indicacions que tenia eren en xinès. Començàvem bé. Quan vaig anar-li a preguntar a l'Alan, em va dir: bufff, que complicat. Així que vaig pensar, bé, aniràs fins a la universitat, i des d'allà agafaràs un taxi. Al cap i a la fi, els taxis a la Xina no són excessivament cars (per no dir que no ho són gens, comparat amb Europa!). I així ho vaig fer. Però... a la universitat ja vaig tenir problemes. Vaig preguntar-ho a tres taxistes i cap m'hi va voler portar, no sabien on era! Ui ui ui, anàvem malament si un taxista no sabia on m'havia de portar... Finalment, el quart va dir que d'acord, després de molt mirar-se el paper i posar-se a parlar en xinès -que no calia, perquè jo no l'entenia de res... Després d'uns vint o vint-i-cinc minuts de trajecte vam arribar, i sí, el taxista m'havia dut al lloc correcte. M'havia costat tan sols 3€, amb la qual cosa podia estar prou satisfeta i me'n vaig anar a fer cua desitjant que no fos gaire dramàtic tot plegat. Doncs no. Com que ja ho havia fet tot a Catalunya, tan sols vaig haver-me de fer més radiografies, que van tardar un instant! L'atac de cor gairebé m'agafa quan, m'entre estava mig parlant amb una noia, sento per darrere que, en CATALÀ, em diuen: ei, ets d'Igualada?? “Quèèèèèèèèè????”, vaig pensar! Doncs sí, a la Xina i em vaig trobar una catalana que, casualitat de la vida, coneixia gent de Santa Coloma... que petit que pot arribar a ser el món, oi, de vegades? Després del xoc i de tenir-ho tot enllestit, vaig sortir de la clínica disposada a agafar un taxi que em portés altra vegada cap a la universitat, però no sabia el que m'esperava. Vaig treure un mapa on posava el nom de la universitat, per ensenyar-lo als taxistes. Normalment és el mètode que utilitzo, ja que no sé parlar xinès i així m'entenen on vull anar. Però dels taxistes a vegades no te'n pots fiar, i aquests no eren massa bona gent. Els vaig ensenyar el mapa i se'm van posar a parlar en xinès. Els vaig dir que no parlava en xinès. I en anglès, em van dir: “fifty fifty”, però clar, amb el seu super anglès no els entenia bé, i aleshores em van ensenyar un bitllet de 50! I jo vaig pensar, a l'iguaaaaal, si per venir m'ha costat 30, ara no en pagaré 50. I, a més a més, aquests són els anomenats “falsos taxistes”, els que posen preu abans de pujar, perquè un taxi normal té una tarifa establerta i va per km, amb la qual cosa no sabràs el preu fins al final, i segur que no t'estafen. El cas, que em negava a que em prenguessin el pèl, i vaig anar a preguntar als altres taxistes. Doncs em van dir que no, que preguntés als altres. Vaig respirar a fons. D'acord, vaig dir-me a mi mateixa. Tranquil·la. Aquí sola, al mig del no res, segur que no t'hi quedaràs. Si has de caminar tot el dia ho faràs, però tu tens el teu orgull i aquests taxistes no se'n riuran de tu. Així que em vaig posar a caminar. Vaig treure el meu mapa i... bé, no sortia on era jo. Però sabia la parada de metro on havia d'anar per tornar a la universitat, així que només calia trobar-la. Quan vaig ser un parell de carrers més lluny, vaig trobar una dona i li vaig senyalar a la meva guia de Pequín la parada de metro i em va fer entendre que era lluny, que hauria d'agafar el bus. Em va fer por, perquè amb la meva gran experiència amb els busos tenia pànic a perdrem, però ella m'ho va ensenyar bé, vaig comptar les parades i ella me les va apuntar, així que NO PODIA PERDRE'M. A més, tenia la imatge dels taxistes al cap i això encara em feia sentir més segura de mi mateixa. Sí senyor, arribaria a casa sana i estàlvia!! Així que vaig pujar al bus, vaig baixar-ne donant mil i una gràcies a la dona. D'allà vaig trobar el metro, vaig baixar a la universitat, i d'allà vaig agafar el bus fins a CASA!! Ho havia aconseguit!!! I en comptes de pagar 50 Yuans, només n'havia pagat 4!!! Jo crec que els àngels de la guarda existeixen de debò...

Caminant Sant Pere canta

Amb la tonteria ja havia perdut un dia per matricular-me i començava a tenir por, així que vaig dir-me a mi mateixa que aquell mateix dimarts 7 havia d'aconseguir-ho fos com fos! Vaig despertar-me molt d'hora després de passar-me la nit somniant amb combinacions de busos. Vaig sortir de casa i vaig esperar el bus correcte. Vaig pensar en la gran teoria de la Júlia, no podia ser tant difícil: si hi ha cinc parades de bus, l'únic que cal fer és concentrar-te i comptar! I així ho vaig fer, i va funcionar. Vaig comptar-ne cinc, i a la cinquena vaig baixar i... voilà, vaig ser-hi. Després de caminar una mica i seguir el meu mapa dibuixat per mi mateixa a partir del google maps, ja vaig veure l'entrada de Tsinghua University. SSSSÍÍÍÍÍ!!!!!! Era feliç!!!! Però clar, això només era el principi, jo era al sud i havia d'anar al nord, i Tsinghua és una gran universitat... així que calia caminar, i molt! Vaig agafar el mapa de la universitat i vaig començar a caminar. Ara una mica cap aquí, ara una mica cap allà. M'anava orientant pels edificis que veia i els anava comparant amb els del mapa, més o menys com podia. Quan ja era força al nord, vaig tenir una sensació horrible. Vaig veure un munt de nois -després vaig descobrir que també hi havia noies- vestits de militars tots formats que venien cap a mi i anaven cridant i vaig pensar que potser, sense jo saber-ho, hi havia hagut alguna revolució a Xina, o ves a saber!!!! Més tard em van explicar que eren estudiants que estaven fent el servei militar o alguna cosa per l'estil, i em vaig tranquil·litzar, tot i que cada vegada que els sento fent els seus crits de guerra m'incomoden un pèl. Bé, després de molt voltar, de molt caminar, de tirar amunt, avall i de recular una mica, vaig arribar certament a la Foreign Student Affairs Office, l'oficina pels estudiants internacionals, és a dir, la que a partir d'ara serà la nostra segona casa. Allà vaig poder-me registrar, però a l'entregar els papers em van dir: has d'apuntar el teu nom xinès, també. No sé vosaltres però almenys jo no tenia cap nom xinès, i els ho vaig dir, així que em van dir que ja m'ajudarien ells a trobar-ne un, i bé, així ho vam fer. No us el puc escriure ara aquí perquè em resultaria una mica difícil, però d'aquí uns quants dies ja ho faré! I ja tenia la feina gairebé tota feina, però no al cent per cent: m'havien dit que l'endemà havia d'anar al metge. Recordeu tanta tonteria de metges a Catalunya? Doncs semblava que havia servit de poc...

Primer dia a Beijing, teoria del... CAOS!!

Ja no recordo ni quantes hores vaig poder dormir aquella nit, però van ser poques. Vaig despertar-me prop de les 5 de la matinada. Érem dia 6 i tenia 3 dies per fer la matrícula de la universitat. Havia d'agafar el bus, anar a la universitat, matricular-me, i tornar a casa. Fàcil, oi? Vaig pensar que marxaria d'hora per poder tenir marge de temps. Així que, com que tampoc podia dormir perquè els malsons no paraven de turmentar-me, vaig aixecar-me i vaig començar a preparar tota la paperassa necessària. Prop de les 6, vaig sortir de casa. L'Alan, el noi xinès que parlava anglès, m'havia dit que a l'altra cantó de carrer podia agafar el bus 307 que em portaria a Tsinghua en unes 5 parades. Primer problema amb el que em vaig trobar: a Xina són caòtics amb el trànsit, així que no fan cas dels passos de zebra, dels vianants, i cadascú travessa quant vol, els semàfors no serveixen per res... Vaja, que el primer dia vaig tardar més d'un quart d'hora per travessar el carrer!! Finalment vaig fer-ho, vaig trobar la parada de bus i el bus va arribar. Li vaig ensenyar el nom de la parada en xinès i aquí va començar el segon problema... la dona no parava de parlar-me en xinès... Ja vaig adonar-me que alguna cosa anava malament. Però no l'entenia! Vaig mirar a la dreta, ningú semblava immutar-se per una pobra estudiant estrangera com jo. Vaig mirar a l'esquerra, i tampoc. Vaig tornar a mirar endavant, i la dona continuava xerrant-me en xinès. Però que no la puc entendre, senyora, pensava jo dins meu!! Finalment una dona va aixecar-se i va dir-me, en anglès: - Que et puc ajudar?, i jo vaig dir-li que si, que no entenia res del que m'estava dient i que si em podia traduir el que em deia. Llavors va explicar-me que estava en el bus equivocat, que havia d'anar en l'altra direcció, que baixés en la pròxima parada. Buf, bé, d'acord, almenys ara entenia el que estava passant, així que a la següent parada vaig baixar... sense saber on era l'altra parada de bus oposada, sort que un home que havia sentit la conversa m'ho va ensenyar amb signes. Finalment va passar l'altre bus, el 307 altre cop però en direcció oposada... el problema era que ja m'havia col.lapsat en el recompte de parades, i jo li anava ensenyant la direcció a la dona que venia els tiquets, perquè així em pogués ella dir quant havia de baixar. I ella m'anava dient: “sisi, encara no” (ep, amb el cap només eh, o això entenia jo...que si m'ho hagués dit en xinès malament rai!) fins que un moment s'ho va tornar a mirar, va fer cara estranya i em va fer senyals de que baixés ràpid ràpid, i jo, ràpid ràpid vaig baixar, pensant-me que ja seria a la universitat... Com que no sabia gaire on era, vaig agafar el mapa que tenia de la uni i li vaig ensenyar amb un policia, i em va dir, amb signes, “si si, és això, segueix recte!” I vaig anar seguint al mapa. Aleshores, ja vaig anar trobant cartells indicatius d'on eren les oficines per matricular-te, i jo més feliç que un gínjol. Finalment vaig arribar-hi. I allò que arribo a les oficines, dono els papers i dic que vull matricular-me i va i em diu: Perdona, però aquesta no és la universitat Tsinghua, aquesta és la universitat de Beijing. Pataam!!! Bé, que m'havia equivocat. Per sort la meva orientació encara funciona prou bé i vaig poder-me orientar per tornar a casa caminant. Així que després d'una hora o una hora i mitja caminant des d'allà, vaig arribar a la residència altre cop... i com que em van poder posar internet, vaig buscar bé la linia de bus, disposada a arribar a la MEVA universitat l'endemà SENSE perdrem. Ho aconseguiria?