Sorpreses encantadores

El diumenge 26 hauria pogut ser un diumenge qualsevol, però no va ser així. De fet, es presentava com un dia normal fins al migdia, quan aquella trucada al mòbil d'un número en principi desconegut va capgirar les coses. Allò va fer que el sopar interessantíssim del dia anterior, que tantes ganes tenia d'explicar-vos, perdés tot l'interès i passés a ser quelcom secundari. Eren la una del migdia i estava davant l'ordinador disposada, com us estava dient, a escriure al bloc sobre el sopar del dia anterior, el dissabte. Havia sigut un sopar gairebé m'atreviria a dir immillorable! Vam anar a un restaurant tailandès prop de casa meva, amb la qual cosa vaig poder anar-hi a peu. El menjar era deliciós, la companyia, tot i que a la gran majoria no els coneixia, perquè eren d'una altra classe, va ser molt bona, i ens ho vam passar molt bé. Així doncs, vam passar una vetllada molt acollidora i això és el que em disposava a explicar-vos quan, de sobte, el mòbil va començar a sonar. Vaig agafar-lo, i vaig veure que no coneixia el número. Vaig mirar la llista de números de la classe... i tampoc hi apareixia. Era estrany, qui podia tenir el meu número, si no era algú de la meva classe? Bé, vaig pensar que no perdia res en despenjar. I va ser una molt bona decisió. Era el Daniel, mon germà!! Em trucava des de l'aeroport de Pequín, que se'ls havia retardat el vol de Pequín a Shenzhen i, per tant, s'havien de quedar un parell d'hores a l'aeroport. Eren la 1, i a les 3 havien de facturar. No tenia clar que el pogués veure cap altra vegada durant el seu viatge a Xina així que... no hi perdia res anant-lo a veure a l'aeroport! Així que d'una revolada em vaig canviar, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi. Amb el meu xinès d'una setmana li vaig indicar que volia anar a l'aeroport i... al cap de mitja hora ja hi era, fent dos petons a mon germà i pensant que, al menys, ja que estàvem a la conxinXina ens havíem pogut veure ni que fos un parell d'hores...!! Vam xerrar i riure i es feia estrany que estigués a la Xina amb ell i que tot semblés tant natural... i el temps va acabar passant, ens vam haver d'acomiadar, i la sensació va ser estranya, perquè aquesta vegada no era jo qui marxava! Però va ser bonic de pensar que ens havíem vist, oi tant que si. Així que després em va esperar una bona estona de combinacions de metros i busos fins arribar a casa i acabar de passar la tarda de diumenge... amb molt bon regust de sorpreses agradables. Si és que els retards dels vols no tenen perquè ser sempre dolents... :)