Tot va... sobre rodes

La setmana passada va ser el dia nacional de la República Popular de la Xina i, amb ell, va començar la “setmana d'or”, és a dir... una setmana de vacances. Beijing s'omple de turistes de la resta de la Xina, molta gent aprofita per veure família, alguns amics meus van aprofitar per visitar ciutats, d'altres per relaxar-se. Jo, a part de tenir certes coses a fer en ment, tenia un objectiu principal a complir en aquella setmana: comprar-me una bicicleta.

Érem dilluns i vaig despertar-me prou d'hora, com gairebé faig sempre aquí, decidida a aprofitar el dia. No tenia gaire clar on podria trobar una bici, però havia de ser prop de la universitat, per poder-la deixar allà i així agafar-la cada matí una vegada hagués saltat del bus. Vaig sortir de casa, el dia era prou bonic i això em feia posar de bon humor. El meu bus, el 307, va arribar al cap d'una estona i anava prou buit, cosa que sempre és d'agrair. Al cap de deu minuts ja estava saltant a Wudaokou, on veia tot de paradetes ambulants preparant menjar al mig del carrer. Mil i una olors que sempre es barregen en l'aire i són tot un món, però deixem les olors per un altre moment, perquè d'això se'n pot parlar un rato llarg i ja n'escriuré en un altre moment... Mentre pensava on podria comprar la bici, vaig anar caminant rumb a la universitat. Potser una vegada a dins, prop de l'edifici on feia classes, em sonava que hi havia un home que en reparava i recordava haver-hi vist gent comprant-n'hi també però no sé si... de sobte vaig parar de pensar perquè, potser dit i fet no em faria falta anar fins allà. Davant meu hi havia moltes bicicletes i tenien tota la pinta d'estar en venda. M'hi vaig apropar, me les vaig mirar, i l'home va somriure, tenia ganes de vendre. Respiro fons i penso, vinga va, posa en practica el què has après!

- Quan costen? - li pregunto jo, en xinès.

- Aquesta –diu ell, senyalant-ne una nova de trinca- costa 330.

Bufff, penso jo, 330, encara que siguin Yuans i, per tant, uns 33€, és cara, sent a Xina. A veure què més diu.

- Aquesta altra –continua dient, senyalant-ne una altra- costa 300, aquesta altra 260.

Em miro la de 260. És la més econòmica, la més maca de colors, no està malament.

- Aquesta... -li dic jo senyalant-li la de 260- no està malament.

I el tio, que com us he dit, tenia ganes de vendre, ja me l'estava traient. I jo que m'afanyo i li dic que no, que no, que no la vull comprar pas, encara, que m'ho he de pensar que no ho tinc clar. Acte seguit i em senyala la mateixa i em diu... aquesta 200. Carai, tu... sense cap esforç m'havia abaixat el preu 60 Yuans. Que costa poc regatejar a la Xina! Però la veritat, no em feien el pes, les trobava cares comparant-ho amb els preus que m'havien comentat els meus amics, i jo de regatejar no en sé, així que vaig optar per les de segona mà. I voilà. Al cap de ben poc vaig trobar la meva nova companya de viatge, la meva petita relíquia que, per el mòdic preu de 70 Yuans -sí, sí, el què sentiu, 70! és a dir, a dia d'avui, 7,5€- em permetrà dir que vaig sobre rodes!

Potser no és nova de trinca, potser no serà la més popular entre la resta de bicicletes de la universitat, però té dues rodes, et porta on tu desitges, és prou bonica i estic segura que té un bon cor i ens entendrem molt bé... què més puc demanar?

En breu penjo alguna foto ;)!