Moments de cap de setmana

El cap de setmana passat va ser força actiu. Divendres a la tarda vaig quedar amb l'Eduardo, el noi madrileny, la Linying i la Meiling, les dues veneçolanes i amb la Nicky, d'Anglaterra, per anar a l'Instituto Cervantes de Beijing. Hi organitzen diverses activitats i aquell divendres en concret passaven la pel·lícula mexicana “amores perros”. Va sorgir la idea d'anar-hi i ens hi vam animar, així que després d'agafar el metro i dir-nos a nosaltres mateixos una vegada més que sí, que Xina és un país super poblat, vam arribar al barri de Chaoyang. Tot i així, faltava encara el més difícil: trobar l'institut. Vam voltar i voltar, i res. Teníem un mapa... vam preguntar i preguntar, i quan ja gairebé ens donàvem per vençuts, ens va aparèixer davant nostre! Així que vam entrar, vam preguntar si era massa tard per entrar i ens van dir que cap problema. Va ser graciós perquè vam preguntar-ho en anglès i l'home ens va dir, en espanyol, que no ens entenia! Clar... si estàvem a l'instituto cervantes i nosaltres parlant-li amb anglès, per favor...! Al principi creia que no entendria absolutament res durant tota la pel·lícula, doncs parlaven en un accent mexicà inintel·ligible i utilitzant un llenguatge massa col·loquial, però de mica en mica m'hi vaig anar acostumant, per sort. Al sortir vam anar a un restaurant i vam posar en pràctica els nostres coneixements de xinès, i cal dir que en vam sortir-nos-en prou bé. Tant, que la parella de xinesos del costat, impressionats, ens van convidar a una cervesa i tot! Hi ha gent que sempre et sorprèn... Una vegada amb la panxa ben plena vam agafar un taxi cap a Wudaokou. Però... fem una petita pausa. He dit un taxi i, fem recompte. Quants érem? 4 amics meus més jo, sumem 5 (no sóc gaire bona en matemàtiques, però fins aquí i arribo). Més el conductor... això són 6! Doncs sí, vam pujar al taxi i el taxista ens compta i ens va començar a dir que érem masses, però vam fer veure que sentíem ploure! Ell va semblar que hi estava d'acord i després va resultar ser un xicot la mar de simpàtic i la mitja hora que vam passar al taxi vam estar xerrant i xerrant sense parar. Jo crec que agafar taxis és un bon mètode per practicar l'idioma... i tant. Vaig arribar a casa i vaig anar volant al llit, l'endemà tenia una cita amb la noia que havia conegut al bus el dia del somriure... i no volia arribar tard. :)

L'endemà de bon matí em vaig despertar disposada a trobar-me amb la Jo. Bé, de fet no és que es digui així, si no que aquest és el seu nom anglès. Els xinesos, com ens passa a nosaltres que quan arribem aquí ens hem de posar un nom xinès, ells es busquen un nom anglès. Així que no us estranyi si coneixeu algun xinès i, en comptes de dir-vos que es diu ves a saber quin nom us diu que es diu Alan, John, Rachel o ves a saber com. El cas és que em vaig trobar amb ella i vam esperar que arribés el seu amic Liu Ke. Vam agafar un bus i vam anar a un altre barri de Beijing, una zona força comercial on vam estar passejant i xerrant i vam acabar anant a una llibreria-cafeteria. Els vaig ensenyar fotos, vaig posar una mica en pràctica el meu xinès i vam estar comentant aspectes de la Xina i també de Catalunya. Després, com que ja se'ns havia fet tard amb tanta conversa, vam decidir anar a dinar. Em van preguntar si m'agradava el picant i, com que els vaig respondre que sí -si no us agrada, mai respongueu que si per quedar bé... perquè ho passaríeu molt malament. No va ser el meu cas, eh?- vam anar a un restaurant on tot, absolutament tot, és menjar picant. La veritat és que va ser tot deliciós, però vaig sortir d'allà amb una caloreta que no vaig notar gens el fred que feia fora! En acabar vam agafar el metro i vam tornar cap a casa, em quedava ja només un dia de cap de setmana i encara molta feina per fer, però la veritat havia valgut la pena tot el que havia fet i això sempre compensa.