Tardor, dies de nostàlgia

No sé si són aquests colors taronjosos i marrons, potser és la música brasilera que últimament escolto i em porta records d'altres temps, però el cert és que la tardor, per mi, són dies de nostàlgia. Us podria parlar de les moltes coses que trobo a faltar, però no tindria sentit. Possiblement us avorriria perquè no us hi sentiríeu identificats, o potser perquè simplement no sabríeu ni a què em refereixo, i clar, quan això passa... un s'avorreix, i no és el què pretenc. Quan dic que ho trobo a faltar, tampoc és en un sentit alarmantment negatiu. Quan estàs lluny és inevitable trobar a faltar coses. Com també és inevitable passar moments durs, o fins i tot haver-hi moments on et sents molt sol. I és normal, només faltaria! La gent sempre em fa la mateixa pregunta “i no t'enyores?”. Jo diria que no, no m'enyoro. Potser trobo a faltar coses, hi ha molts moments en què m'agradaria estar a casa, amb la gent que estimo, poder assistir a celebracions... però això no vol dir que ho passi malament i compti els dies per tornar desesperadament. Quan hagi de tornar en tindré ganes, ho sé, perquè hi haurà milers de coses bones esperant-me, de la mateixa manera que sé que estaré immensament trista de marxar perquè estaré deixant enrere una etapa de la meva vida. Sempre passa el mateix. Crec que quan ets un cul inquiet, al final, t'hi acabes acostumant. O potser no...