Era una dona molt gran però estava en bona forma, com la majoria dels xinesos. Cada plec de la seva cara arrugada semblava donar constància de les mil i una experiències que havia viscut, eren saviesa immensa i alhora tendresa que desprenia a tort i dret amb els seus ulls axinats i somrients. Es va asseure al bus. Jo era dreta, al seu costat, i l'observava detingudament. Duia uns guants molt fins de color marró i m'intrigava a més no poder saber com serien les mans que s'hi amagaven dins. En una mà tenia agafada una mandarina i en l'altra portava una bosseta petita de color blanc. Al cap de poc que el bus es posés en marxa va decidir menjar-se la mandarina, així que es va treure els guants. Les seves mans, també testimoni de moltes vivències, havien treballat ja molts anys, però eren cuidades i delicades. Evidentment, la dona es va trobar amb un petit problema. Si volia pelar la taronja... li faltaven mans, i els guants precisament li sobraven de les mans, així que va decidir posar-los a la bossa. Tots nosaltres, possiblement, ho hauríem els mateix. Però ho hauríem fet, també, si a la bossa hi haguéssim tingut brossa i peles d'altres coses? Bé, el cas és que a ella no li va importar i va començar a pelar-la. Jo, quan em menjo una mandarina, sempre la pelo tota i després començo a menjar-me-la. Com ho feu vosaltres? Ella, no. Va ser més pràctica. Com que només en va voler una mica, només va pelar-ne fins on va voler, i va començar a menjar. Ah, i, evidentment, les peles van anar a la bossa, amb els guants i companyia. Jo, d'això, en dic ser pràctic! Tenia ganes de veure què passaria més, però malauradament vaig arribar a la meva parada de bus i vaig haver de baixar, deixant a la meva estimada senyora sola i sense poder continuar el trajecte amb ella. I és que la societat xinesa és així... ni més ni menys, aquesta senyora n'era un perfecte retrat.
:)
ResponElimina..júliaa