Moments de cap de setmana

El cap de setmana passat va ser força actiu. Divendres a la tarda vaig quedar amb l'Eduardo, el noi madrileny, la Linying i la Meiling, les dues veneçolanes i amb la Nicky, d'Anglaterra, per anar a l'Instituto Cervantes de Beijing. Hi organitzen diverses activitats i aquell divendres en concret passaven la pel·lícula mexicana “amores perros”. Va sorgir la idea d'anar-hi i ens hi vam animar, així que després d'agafar el metro i dir-nos a nosaltres mateixos una vegada més que sí, que Xina és un país super poblat, vam arribar al barri de Chaoyang. Tot i així, faltava encara el més difícil: trobar l'institut. Vam voltar i voltar, i res. Teníem un mapa... vam preguntar i preguntar, i quan ja gairebé ens donàvem per vençuts, ens va aparèixer davant nostre! Així que vam entrar, vam preguntar si era massa tard per entrar i ens van dir que cap problema. Va ser graciós perquè vam preguntar-ho en anglès i l'home ens va dir, en espanyol, que no ens entenia! Clar... si estàvem a l'instituto cervantes i nosaltres parlant-li amb anglès, per favor...! Al principi creia que no entendria absolutament res durant tota la pel·lícula, doncs parlaven en un accent mexicà inintel·ligible i utilitzant un llenguatge massa col·loquial, però de mica en mica m'hi vaig anar acostumant, per sort. Al sortir vam anar a un restaurant i vam posar en pràctica els nostres coneixements de xinès, i cal dir que en vam sortir-nos-en prou bé. Tant, que la parella de xinesos del costat, impressionats, ens van convidar a una cervesa i tot! Hi ha gent que sempre et sorprèn... Una vegada amb la panxa ben plena vam agafar un taxi cap a Wudaokou. Però... fem una petita pausa. He dit un taxi i, fem recompte. Quants érem? 4 amics meus més jo, sumem 5 (no sóc gaire bona en matemàtiques, però fins aquí i arribo). Més el conductor... això són 6! Doncs sí, vam pujar al taxi i el taxista ens compta i ens va començar a dir que érem masses, però vam fer veure que sentíem ploure! Ell va semblar que hi estava d'acord i després va resultar ser un xicot la mar de simpàtic i la mitja hora que vam passar al taxi vam estar xerrant i xerrant sense parar. Jo crec que agafar taxis és un bon mètode per practicar l'idioma... i tant. Vaig arribar a casa i vaig anar volant al llit, l'endemà tenia una cita amb la noia que havia conegut al bus el dia del somriure... i no volia arribar tard. :)

L'endemà de bon matí em vaig despertar disposada a trobar-me amb la Jo. Bé, de fet no és que es digui així, si no que aquest és el seu nom anglès. Els xinesos, com ens passa a nosaltres que quan arribem aquí ens hem de posar un nom xinès, ells es busquen un nom anglès. Així que no us estranyi si coneixeu algun xinès i, en comptes de dir-vos que es diu ves a saber quin nom us diu que es diu Alan, John, Rachel o ves a saber com. El cas és que em vaig trobar amb ella i vam esperar que arribés el seu amic Liu Ke. Vam agafar un bus i vam anar a un altre barri de Beijing, una zona força comercial on vam estar passejant i xerrant i vam acabar anant a una llibreria-cafeteria. Els vaig ensenyar fotos, vaig posar una mica en pràctica el meu xinès i vam estar comentant aspectes de la Xina i també de Catalunya. Després, com que ja se'ns havia fet tard amb tanta conversa, vam decidir anar a dinar. Em van preguntar si m'agradava el picant i, com que els vaig respondre que sí -si no us agrada, mai respongueu que si per quedar bé... perquè ho passaríeu molt malament. No va ser el meu cas, eh?- vam anar a un restaurant on tot, absolutament tot, és menjar picant. La veritat és que va ser tot deliciós, però vaig sortir d'allà amb una caloreta que no vaig notar gens el fred que feia fora! En acabar vam agafar el metro i vam tornar cap a casa, em quedava ja només un dia de cap de setmana i encara molta feina per fer, però la veritat havia valgut la pena tot el que havia fet i això sempre compensa.

Instants que m'arrenquen somriures

Ho he d'escriure al bloc, vaig pensar. Sortia del banc feliç, després d'arreglar unes quantes coses. Vaig passar pel supermercat de l'edifici on faig classes a comprar quatre coses i estava pujant les escales. Arribo a un petit replà i anava a continuar pujant quan vaig parar i vaig fer pas enrere. Un poster penjat en un suro m'havia cridat l'atenció. El fons era blanc, al centre hi havia un banc i, assentat en ell un personatge ben conegut. Tot de frases en xinès al voltant, però una gran frase escrita en anglès que em va arrencar un gran somriure, precisament perquè porto dies amb ella escrita en molts llocs: “Mama always said life was like a box of chocolates, you never know what you are gonna get”. Sabeu de quin personatge us estic parlant, ara? Forrest Gump, sí senyors. A l'instant em van venir al cap mil moments del viatge de l'estiu als EUA amb el Karim, concretament dels dies a Washington. Forrest Gump és una pel·lícula que havia vist moltes vegades de petita, però mai l'havia vist sent-ne conscient al cent per cent fins l'estiu passat a casa de l'Andrew a Ashburn, Virginia. Vaig gaudir-ne com mai, perquè vaig tenir la oportunitat de descobrir-la a fons i adonar-me que, al meu parer, era una gran pel·lícula on es barrejaven un cúmul de sensacions impressionants. Hi hi ha mil i un petit detalls ben lligats que possiblement se'ns poden per alt però és el que li donen el toc especial. I el graciós de tot plegat és que després no pots evitar recordar-la (aquesta i tantes altres) quan camines pels carrers i llocs coneguts, perquè te n'adones que en Forrest o ves a saber quin altre personatge ja hi havia estat abans, com ara quan estàvem davant del Lincoln Memorial i pensàvem: “òstres tu, t'enrecordes que aquí va ser on el Forrest i la Jenny es van retrobar al mig de l'aigua??” O quan vam descobrir que el restaurant de “Bubba Gump Shrimp” existia... vam al·lucinar!!! En fi, a tots aquells que us quedi llunyana, que en tingueu un record una mica borrós, us recomano tornar-la a veure. Al cap i a la fi, què hi podeu perdre, 141 minuts de la vostra vida? Quants minuts perdem a vegades en coses que no mereixen la pena? I, en canvi, quant podem guanyar-hi? Segur que uns quants somriures i una bona estona...!

Benvinguts a Wudaokou

Aquesta és la portada del díptic d'un restaurant de pizza a Wudaokou, el barri on la meva universitat està situada. Quan el vaig veure no vaig poder evitar somriure, qui remei! I us la deixo aquí perquè és allò que diuen... una imatge val més que mil paraules, especialment en moments de feina.

Xiāngshān Gōngyuán

Durant la setmana d'or de Xina, la Vicky i jo vam anar a passar el dia al parc de Xiāngshān -també anomenat turons fragants o, en anglès, fragrant hills- situat a l'oest de Pequín, prop del temple d'estiu. El nom Xiang no vol dir fragància, si no encens, i possiblement el parc es va anomenar així per la muntanya més alta del parc, anomenada “pic del cremador d'encens”. Diuen que des d'allà dalt s'obtenen unes vistes de Pequín meravelloses, sobretot a la tardor, quan les fulles dels moltíssims

arbres del parc han agafat tot de tons taronjosos i marrons, s'han impregnat de nostàlgia i ens fan gaudir d'un dels millors espectacles que els nostres ulls podrien esperar. I ara us preguntareu: oh, i tu, doncs, que no ho vas comprovar?? Doncs no, i més endavant descobrireu perquè.

Prop de l'entrada del parc hi ha el temple dels núvols blaus -Bìyún Sì en xinès-, on també vam fer una petita parada. Aquest temple budista està ple de petits racons amb tot de relíquies pels religiosos budistes, com ara la meva companya Vicky. I cal dir que va ser també interessant per mi, que vaig poder descobrir una

mica més el tema. Després d'anar passant per molts llocs, vam acabar arribant al Vajra Throne Pagoda, l'edifici més

alt del temple des d'on semblava ser que tindríem una vista prou bona, però la decepció va ser prou gran. La contaminació -i no pas boira, no ens enganyem- era tal que es feia impossible veure res que fos més enllà d'uns metres. Si algú m'hagués dit que era boira potser fins i tot ho hauria trobat bonic, però pensar que a aquelles altures no es podia veure res...! Mare meva... no m'ho podia creure. Realment tenen un problema, o hauria de dir...

realment, teniM un problema? Potser si que hauré de comprar-me mascaretes com fan alguns xinesos... enteneu perquè no vaig decidir anar a l'altra muntanya?

Després d'haver visitat tot el temple, vam fer una bona passejada pel parc. Crec que no oblidaré mai la frase estel·lar de la Vicky dient: Wow, for the first time here in Beijing I gotta say...: it smells good!!” I, de fet, tenia raó. Respiraves profundament i senties olor d'arbres, de flors, de terra... i que bé fer-ho. Quin gust!! Potser si que estem envoltats de contaminació, cosa que no em fa cap gràcia, però sort en tenim almenys de tenir algun que altre racó com aquell on poder escapar-nos de tant en tant, deixar anar els nostres pensaments i gaudir d'un paisatge immillorable... s'haurà de repetir quan les fulles trenquin de color.

Un somriure et pot dur coses bones

Aquest matí volia anar a Wudaokou, prop de la universitat, a fer quatre encàrrecs que tenia pendents. Així doncs m'he disposat a agafar el bus, i ja hi havia força gent a la parada esperant. M'he ensumat que aniria força ple, i així ha estat. És una de les pegues dels busos a la Xina -bé, no sé a la resta de ciutats, però si més no així és a Pequín-, quan els busos van plens... hi van, i molt! I creieu-me, res a comparar al que nosaltres en diríem “anar ple”, sobretot al bus Igualada-Santa Coloma ;)! Bé, doncs, com deia, el bus anava de gom a gom i gairebé diria que no hi hauria cabut ni una agulla més. Estàvem tots ben estrets i tenies la sensació que no et feia falta ni agafar-te de cap de les barres de ferro perquè en cas que hi hagués un sostrec els uns ens repenjaríem amb els altres i ningú cauria ni es mouria del seu lloc. Ha sigut en un d'aquests moments que, després de baixar dels meus núvols i dels meus pensaments, no he pogut evitar somriure a la noia que tenia al costat, un d'aquells somriures de complicitat que, a vegades, sense saber gaire perquè, se t'escapen sense voler -qui sap si volent. Ella me l'ha tornat, i mira que a vegades costa que ho facin, molts xinesos ni tant sols s'immuten. Al cap d'un moment, m'ha intentat dir una cosa, però en xinès, i no la he entès de res... així que li he dit, en xinès, que em sabia greu, que no l'entenia, que estudiava xinès... m'ha preguntat si estava estudiant a BLCU, una universitat de Beijing, i li he dit que no, que a Qinhua. I després m'ha preguntat alguna cosa més però no ens hem entès. Però com que tenia ganes de seguir parlant, ha fet una estibada a la seva amiga, que es veu que sabia parlar anglès, i llavors m'ha preguntat que d'on era i tota la pesca. Ha sigut bona la següent pregunta.

-I quants anys fa que ets a Xina?

-Anys? - pregunto jo - no, no, només fa un mes que estic a Xina!!

- Ooo, un mes? Ostres, molt bé... i quan de temps havies estudiat xinès a Espanya?

- No... no n'havia estudiat mai, només n'he estudiat ara a Qinhua.

- Només un mes? Òstres! Doncs quina passada, si en saps molt ja! Saps què hauries de fer, també? Fer amics xinesos, així encara podries aprendre'n més.

I aquí ha sigut quan li he dit que tenia raó, i que de fet m'encantaria poder trobar algú amb qui poder practicar xinès i si volgués que l'altra persona pogués practicar l'anglès... i llavors, m'ha dit que perquè no ens intercanviàvem els mòbils i quedàvem algun dia! I bonica coincidència, viuen molt aprop d'on visc jo, a Er li zhuang!

Així que bé, avui he fet oficialment els primers amics xinesos amb qui espero poder entendre'm, millorar el meu xinès i també aprendre d'aquesta cultura tan diferent a la nostra... I no només això, mica a mica me n'adono que tot allò que aprenc a classe sóc capaç de posar-ho en practica al món real, que el treball dur i la feina ben feta està donant resultats, i això em fa sentir bé. No cal que us digui que he saltat del bus amb un somriure d'orella a orella. És evident que es confirma la meva gran teoria de si dones, reps... i amb escreix!!

Vaig de cul... però amb bicicleta!

Està sent una setmana de bojos, segurament és per això que dono pocs senyals de vida i no em deixo veure gaire, tot i que hi ha una novetat important i potser alguns us n'heu adonat: torno a voltar pels móns virtuals del Facebook. I aquí caldria parlar de la gran frase feta catalana... feta la llei, feta la trampa. De fet, també puc estar-vos escrivint a vosaltres a través d'un blog a blogspot, i cap xinès ho podrà llegir. Curiós, no? Però bé, no ens posem a parlar d'això que encara tindrem problemes... i no en volem pas! Com us deia, està sent una setmana de no-parar. No entenc gaire perquè però les classes són fins i tot més intenses que de costum i les professores ens estan exigint encara més, sembla que ho vulguin tot a la perfecció, com si fóssim productes que hem de sortir al mercat en perfecte condició... i fins que no ho aconsegueixin no es rendiran! Així que feina, feina i més feina i sempre per abans d'ahir! Així que tinc mil idees que em ronden pel cap per escriure, però no tinc temps per fer-ho com caldria, i caldrà esperar al cap de setmana. Però mentrestant he pensat que no estaria malament presentar-vos, finalment, la meva companya de viatge diària de la qual ja us havia parlat! La Júlia l'altra dia em comentava que li hauria de posar nom, també ho havia pensat, però sóc molt dolenta jo buscant noms. Si se us n'acudeix algun, ja sabeu... estic oberta a totes les propostes! Aquí la presento la meva estimada relíquia:

Tot va... sobre rodes

La setmana passada va ser el dia nacional de la República Popular de la Xina i, amb ell, va començar la “setmana d'or”, és a dir... una setmana de vacances. Beijing s'omple de turistes de la resta de la Xina, molta gent aprofita per veure família, alguns amics meus van aprofitar per visitar ciutats, d'altres per relaxar-se. Jo, a part de tenir certes coses a fer en ment, tenia un objectiu principal a complir en aquella setmana: comprar-me una bicicleta.

Érem dilluns i vaig despertar-me prou d'hora, com gairebé faig sempre aquí, decidida a aprofitar el dia. No tenia gaire clar on podria trobar una bici, però havia de ser prop de la universitat, per poder-la deixar allà i així agafar-la cada matí una vegada hagués saltat del bus. Vaig sortir de casa, el dia era prou bonic i això em feia posar de bon humor. El meu bus, el 307, va arribar al cap d'una estona i anava prou buit, cosa que sempre és d'agrair. Al cap de deu minuts ja estava saltant a Wudaokou, on veia tot de paradetes ambulants preparant menjar al mig del carrer. Mil i una olors que sempre es barregen en l'aire i són tot un món, però deixem les olors per un altre moment, perquè d'això se'n pot parlar un rato llarg i ja n'escriuré en un altre moment... Mentre pensava on podria comprar la bici, vaig anar caminant rumb a la universitat. Potser una vegada a dins, prop de l'edifici on feia classes, em sonava que hi havia un home que en reparava i recordava haver-hi vist gent comprant-n'hi també però no sé si... de sobte vaig parar de pensar perquè, potser dit i fet no em faria falta anar fins allà. Davant meu hi havia moltes bicicletes i tenien tota la pinta d'estar en venda. M'hi vaig apropar, me les vaig mirar, i l'home va somriure, tenia ganes de vendre. Respiro fons i penso, vinga va, posa en practica el què has après!

- Quan costen? - li pregunto jo, en xinès.

- Aquesta –diu ell, senyalant-ne una nova de trinca- costa 330.

Bufff, penso jo, 330, encara que siguin Yuans i, per tant, uns 33€, és cara, sent a Xina. A veure què més diu.

- Aquesta altra –continua dient, senyalant-ne una altra- costa 300, aquesta altra 260.

Em miro la de 260. És la més econòmica, la més maca de colors, no està malament.

- Aquesta... -li dic jo senyalant-li la de 260- no està malament.

I el tio, que com us he dit, tenia ganes de vendre, ja me l'estava traient. I jo que m'afanyo i li dic que no, que no, que no la vull comprar pas, encara, que m'ho he de pensar que no ho tinc clar. Acte seguit i em senyala la mateixa i em diu... aquesta 200. Carai, tu... sense cap esforç m'havia abaixat el preu 60 Yuans. Que costa poc regatejar a la Xina! Però la veritat, no em feien el pes, les trobava cares comparant-ho amb els preus que m'havien comentat els meus amics, i jo de regatejar no en sé, així que vaig optar per les de segona mà. I voilà. Al cap de ben poc vaig trobar la meva nova companya de viatge, la meva petita relíquia que, per el mòdic preu de 70 Yuans -sí, sí, el què sentiu, 70! és a dir, a dia d'avui, 7,5€- em permetrà dir que vaig sobre rodes!

Potser no és nova de trinca, potser no serà la més popular entre la resta de bicicletes de la universitat, però té dues rodes, et porta on tu desitges, és prou bonica i estic segura que té un bon cor i ens entendrem molt bé... què més puc demanar?

En breu penjo alguna foto ;)!

Sorpreses encantadores

El diumenge 26 hauria pogut ser un diumenge qualsevol, però no va ser així. De fet, es presentava com un dia normal fins al migdia, quan aquella trucada al mòbil d'un número en principi desconegut va capgirar les coses. Allò va fer que el sopar interessantíssim del dia anterior, que tantes ganes tenia d'explicar-vos, perdés tot l'interès i passés a ser quelcom secundari. Eren la una del migdia i estava davant l'ordinador disposada, com us estava dient, a escriure al bloc sobre el sopar del dia anterior, el dissabte. Havia sigut un sopar gairebé m'atreviria a dir immillorable! Vam anar a un restaurant tailandès prop de casa meva, amb la qual cosa vaig poder anar-hi a peu. El menjar era deliciós, la companyia, tot i que a la gran majoria no els coneixia, perquè eren d'una altra classe, va ser molt bona, i ens ho vam passar molt bé. Així doncs, vam passar una vetllada molt acollidora i això és el que em disposava a explicar-vos quan, de sobte, el mòbil va començar a sonar. Vaig agafar-lo, i vaig veure que no coneixia el número. Vaig mirar la llista de números de la classe... i tampoc hi apareixia. Era estrany, qui podia tenir el meu número, si no era algú de la meva classe? Bé, vaig pensar que no perdia res en despenjar. I va ser una molt bona decisió. Era el Daniel, mon germà!! Em trucava des de l'aeroport de Pequín, que se'ls havia retardat el vol de Pequín a Shenzhen i, per tant, s'havien de quedar un parell d'hores a l'aeroport. Eren la 1, i a les 3 havien de facturar. No tenia clar que el pogués veure cap altra vegada durant el seu viatge a Xina així que... no hi perdia res anant-lo a veure a l'aeroport! Així que d'una revolada em vaig canviar, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi. Amb el meu xinès d'una setmana li vaig indicar que volia anar a l'aeroport i... al cap de mitja hora ja hi era, fent dos petons a mon germà i pensant que, al menys, ja que estàvem a la conxinXina ens havíem pogut veure ni que fos un parell d'hores...!! Vam xerrar i riure i es feia estrany que estigués a la Xina amb ell i que tot semblés tant natural... i el temps va acabar passant, ens vam haver d'acomiadar, i la sensació va ser estranya, perquè aquesta vegada no era jo qui marxava! Però va ser bonic de pensar que ens havíem vist, oi tant que si. Així que després em va esperar una bona estona de combinacions de metros i busos fins arribar a casa i acabar de passar la tarda de diumenge... amb molt bon regust de sorpreses agradables. Si és que els retards dels vols no tenen perquè ser sempre dolents... :)