Mercat de la seda i altres històries

Dijous passat vam anar al mercat de la seda, un edifici immens on es pot trobar roba, sabates, vestits fets a mida, souvenirs, i gairebé tot allò que busqueu, i tot a un preu força barat, això si, sempre que sapigueu regatejar. Tampoc cal que us preocupeu si no sabeu parlar xinès o el vostre fort no són els números, els venedors van tots equipats amb calculadores i tu només t'has de preocupar d'insistir a posar-los el preu que tu vulguis pagar a la seva calculadora. Però ep, si comenceu a regatejar... ja esteu llestos, no us n'anireu d'allà tant fàcilment. Són pesats i pesats, insistiran fins que compris, i si decideixes marxar perquè finalment no t'interessa, són capaços de posar-se fins i tot un pèl violents i estirar-te del braç o perseguir-te una estona. I no els facis enfadar gaire que encara et començaran a dir el nom del porc en xinès... sort que no els entendríem! La veritat és que és tota una experiència, però si no tens ganes de comprar acabes cansat de tant dir “no gràcies, no gràcies”. Tothom t'intenta convèncer de comprar, t'atabalen, t'intenten convèncer a més no poder i al final només tens ganes de sortir d'allà el més aviat possible. A part, jo sóc nefasta regatejant... no en sabria pas gaire. Un amic nostre mexicà va comprar-se una motxilla. La venedora li venia en un principi per uns 1000, però després com que va veure que parlava xinès li va baixar a 700, preu d'amic. Després d'una mitja hora de sí i no, de sí i no, d'enfadar-se i de marxar... sabeu quant en va acabar pagant? 161! No està malament, eh? Estar clar que en llocs així no es pot ser tou ni bona persona. N'hauré d'aprendre?

Al sortir-ne, tot i estar més cansats que quan acabem una classe d'audició amb la professora boja, vam decidir anar a sopar. Un noi de la classe de l'Eduardo, la Meiling i el Carlo que vivia en aquella zona ens havia trucat per dir-nos de trobar-nos amb ell i anar-hi plegats. Com que encara l'havíem d'esperar, vam tenir una idea. Érem molt aprop i vam dir... i perquè no pugem a l'edifici més alt de Pequín? I dit i fet! Jo creia que no ens deixarien, perquè és un hotel i restaurant, però van ser molt amables i no ens van posar cap pega. Així que des del China World Trade Center Tower III un Pequín enorme estava als nostres peus. Va ser una sensació im-pre-sio-nant. Tot i que ja era tard i la ciutat es veia immersa en la foscor aparent de la nit, era il·luminada per les mil i una llums que no paraven ni un segon quietes. Van ser pocs minuts que vam estar allà dalt però em van servir per tenir molts pensaments. Segur que a la mare li hagués encantat i hagués dit aquella frase de “ai, és que a mi m'agraden tant, les llums!”. No vaig poder evitar tenir-la present. Una escultura em va fer pensar en la Sònia. Era una figura, no sabria dir què era, però tocava la flauta travessera. Intentant copsar cada detall de la ciutat perquè se'm quedés gravat a la memòria, vaig recordar-me'n dels moments en aquells gratacels a Nova York. Però llavors no era de nit i ara entre nosaltres hi ha més de 7000 Km de distància en comptes d'un mil·límetre. Tot i així sovint em sembla que som ben aprop...