Tot acaba tenint recompensa

Va ser una bona manera de començar les vacances de la festa la lluna; una sortida en un dels llocs més coneguts de Beijing: la ciutat prohibida. Si bé al principi no em feia gaire il·lusió, més que res perquè ho havien proposat un grupet de gent amb qui no em relacionava gaire, ben aviat vaig veure que seria una bona manera de potenciar un bon ambient de grup a classe, de conèixer-nos més entre nosaltres, d'avenir-nos i d'unir-nos. Al cap i a la fi estarem mig any, o fins i tot un any sencer junts, i ja cal que ens entenguem, perquè passarem moltes hores junts... Així que disposats a passar una bona estona plegats, vam reunir-nos a l'estació de metro de Wudaokou, amb prèvia parada a l'apartament dels veneçolans, que ens van convidar a veure com era casa seva, cal dir que molt acollidora! Quan vam ser tot el grupet, vam agafar el metro i... mare meva, que ple!!! Jo diria que amb la crisi, les llaunes de sardines fins i tot estan més buides que el metro a Beijing, no en tinc cap mena de dubte! I si no hi haguessin restriccions de natalitat? Com seria la Xina? Bé... temes apart, al cap de molts transbords, de perdre'ns, de gent que no baixés a parades, de tornar enrere i endavant, vam finalment arribar a la ciutat prohibida! Va ser quelcom totalment diferent a tot allò que els meus ulls havien vist fins aquell moment a Xina, i cal dir que em va agradar. A més a més, les converses ara amb l'un, ara amb l'altre, eren constants, i això em feia sentir encara millor. I no oblidem les situacions còmiques que es van donar. Ens fèiem fotos en grup, i sempre hi havien xinesos a darrera que, amb les seves càmeres, ens feien fotos a nosaltres! O, fins i tot, més d'un i de dos ens van demanar de fer-se fotografies amb nosaltres. Tot plegat et fa pensar...

Després de molt explorar, ja ens havia passat el matí, així que vam decidir anar a dinar. Però Xina té una peculiaritat, i no és només una sensació meva, sinó que és quelcom que tothom amb qui ho parlem ho compartim: el temps passa molt, molt lent. I això no és que sigui dolent, al contrari. Tens temps per fer moltes coses, moltíssimes. Vas a dinar i parles de mil i una coses, mires l'hora i encara són les dues. Continues xerrant i xerrant i xerrant, et sembla que han passat hores i tan sols són dos quarts de tres! I això és fan-tàs-tic! I, aprofitant aquest fet... vam decidir que podríem fer alguna cosa a la tarda... i què millor que anar a patinar sobre gel? Doncs ens fa faltar temps per fer-ho, i crec que va ser la millor decisió que hauríem pogut prendre. Ja no recordo quanta estona vaig passar sobre aquells patins, però vaig riure com mai, vaig gaudir al màxim i vaig sentir-me senzillament molt i molt bé!! Mmmm!! Al sortir-ne, un de la classe que es coneixia la zona ens va portar en un restaurant proper per menjar una especialitat: ànec lacat a la pequinesa, entre d'altres suculències xineses, però res de gos ni gat, encara... jejeje. A l'Eduardo, el madrileny-que-va-fer-classes-de-català (calia remarcar-ho, oi?), li va agradar especialment el que tenien al mig de la taula, que era com un vidre molt gran rodó i el podies fer girar. Allí s'hi posaven tots els plats i sempre que volies agafar alguna cosa només calia fer-ho girar! Jo crec que quan tingui casa pròpia es comprarà una taula així... I potser jo també! I amb la panxa ben plena i un bon regust de paladar, vam acabar un dia ben complet, simplement vam haver d'agafar un taxi, després un bus, tornar a casa i posar-nos al llit amb un somriure d'orella a orella al llit i pensar que al capdavall... per molt que les coses puguin ser al principi difícils...tot acaba tenint una recompensa!