Ha sigut prou ràpid, oi?

Érem dijous dia 9 i estava una mica espantada. Tenia el primer examen de xinès. Examen de què, si no saps xinès?!!! Doncs examen de nivell. I és clar, si no he fet mai xinès, com podia fer-ne un examen? Doncs bé, pensava... posaré el nom i ja està. Però... i on posaré el nom, si no sé ni com es diu nom en xinès? Jo ja estava preocupada per com aniria, si seria la única que estaria en la mateixa situació, el ridícul que faria... Però vaig pensar, què coi, què vols fer-hi, per això vens, oi? Has vingut a aprendre! I ben de matí vaig agafar la motxilla direcció a la universitat. Vaig arribar al sud i vaig caminar i caminar fins al nord, on vaig arribar a l'edifici C (anomenat així per la forma de C que fa) on a partir d'ara faré classe. Vaig pujar al segon pis on hi havia les llistes amb els noms dels estudiants i la classe on havíem de fer el test. Després de molta estona buscant-me, finalment em vaig trobar. A les 8:30 a la classe 222, prou bon número. Encara faltava una mica així que em vaig esperar a baix i vaig decidir fer una petita parada als lavabos. Ja sé que això és un tema privat i que no caldria que ho especifiqués, però crec val la pena, sí, sí. Perquè els lavabos a Xina no són com els catalans!

Us en deixo una foto perquè ho vegeu vosaltres mateixos. Bé, quan es va acostar l'hora de l'examen vaig anar cap a la classe i, curiosament hi havia una noia que deia “oh, jo només posaré el meu nom i marxaré eh, perquè jo no sé dir res més”. Em vaig sentir més tranquil·la en aquell moment! Vam començar a parlar i a presentar-nos fins que la professora ens va fer callar per explicar-nos l'examen. “La primera part és informació personal sobre vosaltres, si us plau ompliu-ho tot correctament. Després hi ha un lloc on diu: La gent que no hagi fet mai classes de xinès ja pot marxar de la classe. Així que els que no n'hàgiu estudiat mai, doneu-me el full i ja esteu”. Vaig ser infinitament feliç!!!! I, contràriament al que pensava, no vaig ser la única! Vam sortir molts i, després, a fora, algú em va dir: què, ha estat prou ràpid, oi? I així vam entaular conversa. I després d'un si va afegir l'altre i l'altre. Un francès, un altre mig xinès mig austríac, un nord-americà i jo. Aquest últim també havia d'anar a recollir, encara, el certificat de salut a la clínica on havia anat el dia anterior (perquè si, hi havia anat, però encara havia de tornar-hi a recollir el certificat!!!) així que vam acordar anar-hi junts. Va ser prou ràpid però també suficientment llarg com per tenir converses profundes de tot tipus i poder pensar que no estava tan sola en aquell país tan lluny de casa! Una vegada vam tenir el certificat mèdic, vam tornar a la oficina dels estudiants internacionals i vam sol·licitar el permís de residència a Xina. I... ara s'està tramitant. I de mentres, anem coneixent gent i acostumant-nos a aquest món tant diferent de Catalunya... :)