Els àngels de la guarda existeixen de debò

La famosa clínica on havia d'anar era lluny, taaaan lluny que ni sortia al mapa que tenia. I les indicacions que tenia eren en xinès. Començàvem bé. Quan vaig anar-li a preguntar a l'Alan, em va dir: bufff, que complicat. Així que vaig pensar, bé, aniràs fins a la universitat, i des d'allà agafaràs un taxi. Al cap i a la fi, els taxis a la Xina no són excessivament cars (per no dir que no ho són gens, comparat amb Europa!). I així ho vaig fer. Però... a la universitat ja vaig tenir problemes. Vaig preguntar-ho a tres taxistes i cap m'hi va voler portar, no sabien on era! Ui ui ui, anàvem malament si un taxista no sabia on m'havia de portar... Finalment, el quart va dir que d'acord, després de molt mirar-se el paper i posar-se a parlar en xinès -que no calia, perquè jo no l'entenia de res... Després d'uns vint o vint-i-cinc minuts de trajecte vam arribar, i sí, el taxista m'havia dut al lloc correcte. M'havia costat tan sols 3€, amb la qual cosa podia estar prou satisfeta i me'n vaig anar a fer cua desitjant que no fos gaire dramàtic tot plegat. Doncs no. Com que ja ho havia fet tot a Catalunya, tan sols vaig haver-me de fer més radiografies, que van tardar un instant! L'atac de cor gairebé m'agafa quan, m'entre estava mig parlant amb una noia, sento per darrere que, en CATALÀ, em diuen: ei, ets d'Igualada?? “Quèèèèèèèèè????”, vaig pensar! Doncs sí, a la Xina i em vaig trobar una catalana que, casualitat de la vida, coneixia gent de Santa Coloma... que petit que pot arribar a ser el món, oi, de vegades? Després del xoc i de tenir-ho tot enllestit, vaig sortir de la clínica disposada a agafar un taxi que em portés altra vegada cap a la universitat, però no sabia el que m'esperava. Vaig treure un mapa on posava el nom de la universitat, per ensenyar-lo als taxistes. Normalment és el mètode que utilitzo, ja que no sé parlar xinès i així m'entenen on vull anar. Però dels taxistes a vegades no te'n pots fiar, i aquests no eren massa bona gent. Els vaig ensenyar el mapa i se'm van posar a parlar en xinès. Els vaig dir que no parlava en xinès. I en anglès, em van dir: “fifty fifty”, però clar, amb el seu super anglès no els entenia bé, i aleshores em van ensenyar un bitllet de 50! I jo vaig pensar, a l'iguaaaaal, si per venir m'ha costat 30, ara no en pagaré 50. I, a més a més, aquests són els anomenats “falsos taxistes”, els que posen preu abans de pujar, perquè un taxi normal té una tarifa establerta i va per km, amb la qual cosa no sabràs el preu fins al final, i segur que no t'estafen. El cas, que em negava a que em prenguessin el pèl, i vaig anar a preguntar als altres taxistes. Doncs em van dir que no, que preguntés als altres. Vaig respirar a fons. D'acord, vaig dir-me a mi mateixa. Tranquil·la. Aquí sola, al mig del no res, segur que no t'hi quedaràs. Si has de caminar tot el dia ho faràs, però tu tens el teu orgull i aquests taxistes no se'n riuran de tu. Així que em vaig posar a caminar. Vaig treure el meu mapa i... bé, no sortia on era jo. Però sabia la parada de metro on havia d'anar per tornar a la universitat, així que només calia trobar-la. Quan vaig ser un parell de carrers més lluny, vaig trobar una dona i li vaig senyalar a la meva guia de Pequín la parada de metro i em va fer entendre que era lluny, que hauria d'agafar el bus. Em va fer por, perquè amb la meva gran experiència amb els busos tenia pànic a perdrem, però ella m'ho va ensenyar bé, vaig comptar les parades i ella me les va apuntar, així que NO PODIA PERDRE'M. A més, tenia la imatge dels taxistes al cap i això encara em feia sentir més segura de mi mateixa. Sí senyor, arribaria a casa sana i estàlvia!! Així que vaig pujar al bus, vaig baixar-ne donant mil i una gràcies a la dona. D'allà vaig trobar el metro, vaig baixar a la universitat, i d'allà vaig agafar el bus fins a CASA!! Ho havia aconseguit!!! I en comptes de pagar 50 Yuans, només n'havia pagat 4!!! Jo crec que els àngels de la guarda existeixen de debò...