Aquesta vegada va ser estrany. Potser no tant dramàtic però a la vegada amb forces nervis, era molt impactant: me n'anava a la “conxinXINA!” En tenia ganes, ganes de noves emocions, d'experiències altre vegada noves, d'aprendre, de reptes, de grans oportunitats, però hi havia el neguit de tornar a marxar, de no parlar la llengua i de deixar moltes coses i durant molt temps. El comiat no va ser dur, no hi han haver ploreres, més aviat respiracions profundes i mirades intenses, perquè aquelles mirades tardarien a tornar-se a creuar. 4 de Setembre del 2010, vol de Barcelona a Munich, retrobant-me per unes hores amb aquell país on tantes històries i experiències havia viscut tan sols uns mesos abans. Pell de gallina. Després, Munich-Pequín durant 10 hores que, tot i no poder dormir gens, va semblar que passessin volant -mai millor dit. Ja érem dia 5 i allà tots feien la mateixa cara. Vaig agafar un taxi i, tot i que no sabia gaire si sabia on anava... em va portar fins la residència on, casualitat de la vida, no parlaven anglès. Vaig tenir sort d'haver apuntat el telèfon del noi amb qui sempre m'havia escrit e-mails en anglès i poder-lo trucar, que va venir a ajudar-me i, per fi, van donar-me la clau de la meva habitació. 3r pis, habitació número 2316. Gran, espaiosa, amb molta llum, bé, no em podia queixar gens ni mica! Vaig deixar les coses, vaig sortir en busca d'una cabina telefònica i vaig trucar a casa, per dir que havia arribat bé. Després, tot i ser vora les 6 de la tarda, vaig posar-me dins al llit per intentar dormir... coneixeu el que se'n diu jet lag??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada