Caminant Sant Pere canta

Amb la tonteria ja havia perdut un dia per matricular-me i començava a tenir por, així que vaig dir-me a mi mateixa que aquell mateix dimarts 7 havia d'aconseguir-ho fos com fos! Vaig despertar-me molt d'hora després de passar-me la nit somniant amb combinacions de busos. Vaig sortir de casa i vaig esperar el bus correcte. Vaig pensar en la gran teoria de la Júlia, no podia ser tant difícil: si hi ha cinc parades de bus, l'únic que cal fer és concentrar-te i comptar! I així ho vaig fer, i va funcionar. Vaig comptar-ne cinc, i a la cinquena vaig baixar i... voilà, vaig ser-hi. Després de caminar una mica i seguir el meu mapa dibuixat per mi mateixa a partir del google maps, ja vaig veure l'entrada de Tsinghua University. SSSSÍÍÍÍÍ!!!!!! Era feliç!!!! Però clar, això només era el principi, jo era al sud i havia d'anar al nord, i Tsinghua és una gran universitat... així que calia caminar, i molt! Vaig agafar el mapa de la universitat i vaig començar a caminar. Ara una mica cap aquí, ara una mica cap allà. M'anava orientant pels edificis que veia i els anava comparant amb els del mapa, més o menys com podia. Quan ja era força al nord, vaig tenir una sensació horrible. Vaig veure un munt de nois -després vaig descobrir que també hi havia noies- vestits de militars tots formats que venien cap a mi i anaven cridant i vaig pensar que potser, sense jo saber-ho, hi havia hagut alguna revolució a Xina, o ves a saber!!!! Més tard em van explicar que eren estudiants que estaven fent el servei militar o alguna cosa per l'estil, i em vaig tranquil·litzar, tot i que cada vegada que els sento fent els seus crits de guerra m'incomoden un pèl. Bé, després de molt voltar, de molt caminar, de tirar amunt, avall i de recular una mica, vaig arribar certament a la Foreign Student Affairs Office, l'oficina pels estudiants internacionals, és a dir, la que a partir d'ara serà la nostra segona casa. Allà vaig poder-me registrar, però a l'entregar els papers em van dir: has d'apuntar el teu nom xinès, també. No sé vosaltres però almenys jo no tenia cap nom xinès, i els ho vaig dir, així que em van dir que ja m'ajudarien ells a trobar-ne un, i bé, així ho vam fer. No us el puc escriure ara aquí perquè em resultaria una mica difícil, però d'aquí uns quants dies ja ho faré! I ja tenia la feina gairebé tota feina, però no al cent per cent: m'havien dit que l'endemà havia d'anar al metge. Recordeu tanta tonteria de metges a Catalunya? Doncs semblava que havia servit de poc...