Esperit Nialet... també a Beijing!

Fa un parell de dissabtes, el dia 20 de Novembre, vaig viure una experiència molt i molt bonica. Ser dissabte i despertar-se a les 6 no lliga gaire, però tots sabem que a vegades els esforços valen la pena. 6:45, esperava el bus davant de casa meva. 7:20, em trobava amb la Vicky a l'estació de metro de Wudaokou. Al cap d'uns quaranta minuts arribàvem a l'estació de Guomao, on ens trobàvem amb en David -de Leeds, Anglaterra- un dels organitzadors que ens portaria fins al lloc on ens dirigíem. Al cap de poca estona va anar arribant més i més gent. Entre ells, una tal Laura. Endevineu d'on era: de Barcelona! I sí, evidentment parlava català. Doncs una vegada més aquí encaixaria la frase “el món és un mocador!” Una vegada hi vam ser tots, vam agafar un bus que va tardar gairebé una hora i ja hi vam ser. I alguns de vosaltres us preguntareu... i on vau anar?? Doncs bé, a una “migrant school”. Xina està creixent i s'està industrialitzant moltíssim en els últims anys, i molta gent ha deixat el camp i les zones rurals per anar a viure a les ciutats en busca d'una vida millor. Tenint en compte que això és Xina, vol dir un moviment de masses espectacular, i doncs sorgeixen alguns problemes, com és el dilema de proporcionar educació als fills d'aquests treballadors immigrants. Actualment a la Xina es garanteix l'educació gratuïta fins al novè curs a aquells que assisteixin a l'escola en l'àrea on estan empadronats. Si un nen va a l'escola fora d'aquesta àrea, els pares han de pagar uns impostos massa exagerats que no es poden permetre. És per aquests motiu que han sorgit fundacions i ONG's com aquesta on vaig anar jo, que s'anomenen “migrant school”, que intenten proporcionar educació a fills d'aquests treballadors que vénen del camp i que no es poden permetre pagar una educació per als seus fills. En aquesta on vaig anar jo, cada dissabte organitzen com una mena d'esplai, així que sempre estan encantats de tenir voluntaris que els ajudin i estiguin disposats a passar una bona estona amb la canalla. Aquest dia en concret vam estar fent postals de Nadal i després vam estar fent jocs a l'aire lliure. Era graciós veure com ells s'esforçaven per practicar les poques paraules d'anglès que sabien i jo per practicar el poc xinès que sé! Però va ser molt bonic i sobretot perquè en tot moment tenia present Cal Nialet i aquell no-sé-què a la panxa que em deia: oh, que bonic és aquest sentiment!!!!