L'home que demanava almoina

Petit retrat II

Ja fa molts dies que el vaig veure, era quan començava a fer fred. De fet, n'he vist pocs d'homes com ell, que demanin almoina al carrer. Aquí Xina n'hi ha ben pocs, fins ara potser només n'he vist un parell o tres. Jo m'esperava perquè passés el bus davant de casa meva i el vaig veure travessar el carrer. Es notava que no era de la darrera fornada, però estava segura que amb una bona dutxa, ben afaitat i amb una bona tallada de cabells el seu aspecte podria arribar a millorar moltíssim. Caminava una mica geperut i duia un farcell de roba bastant gran que carregava a l'esquena. S'ajudava d'un bastó de fusta bastant vell per caminar. Quan va arribar a la vorera, de dins la jaqueta vella i atrotinada es va treure un cassó de cuina on hi tenia quatre monedetes i va començar a fer-lo bellugar perquè fes soroll tot passant per davant de la gent, demanant-los diners. En vista del poc èxit, va decidir assentar-se a la vorera. Va treure un cigarro i va començar a fumar. No es veia precisament infeliç. No em va transmetre cap sentiment de llàstima tampoc, ni crec que ell ho pretengués. Tenia la mirada fixa al final del carrer, no sé pas en què devia pensar. A mi em fascinava el seu aspecte, potser tant... xinès. Aquell bigoti tant blanc i característic mentre fumava i aquella tranquil·litat que desprenia em resultaven d'allò més espectaculars. Em va fascinar, però, el que va passar en els dos minuts següents. El bus que estàvem esperant va arribar a la parada. Jo vaig treure la meva targeta del bus per disposar-me a pujar... i l'home també va treure la seva targeta! Així que ja veieu, tot i demanar almoina es podia permetre tenir targeta de bus... em va xocar, però em va fer molta gràcia. Qui sap cap a on es dirigiria ara...