dissabte, 25 de desembre del 2010

Un Nadal com Déu mana!

Qui diu que a Pequín no es pot tenir un sopar de Nadal com Déu mana?

Qui diu que no et pots sentir com a casa?

Qui diu que no pots estar envoltat de catalans?

Qui diu que no pots cagar el tió?

Qui diu que no pots quedar tip a rebentar com als típics menjars nadalencs?

Qui diu que no pots conèixer gent molt maca?

Qui diu que no pots tenir la millor conversa en xinès de la teva vida amb un taxista a les 4 de la matinada?

Gràcies per haver fet d'aquesta nit de Nadal una nit especial...


I no, no puc posar fotos... perquè quan un està gaudint del moment, en l'últim que pensa és en treure la càmera, simplement es deix portar :)

dissabte, 18 de desembre del 2010

L'home que demanava almoina

Petit retrat II

Ja fa molts dies que el vaig veure, era quan començava a fer fred. De fet, n'he vist pocs d'homes com ell, que demanin almoina al carrer. Aquí Xina n'hi ha ben pocs, fins ara potser només n'he vist un parell o tres. Jo m'esperava perquè passés el bus davant de casa meva i el vaig veure travessar el carrer. Es notava que no era de la darrera fornada, però estava segura que amb una bona dutxa, ben afaitat i amb una bona tallada de cabells el seu aspecte podria arribar a millorar moltíssim. Caminava una mica geperut i duia un farcell de roba bastant gran que carregava a l'esquena. S'ajudava d'un bastó de fusta bastant vell per caminar. Quan va arribar a la vorera, de dins la jaqueta vella i atrotinada es va treure un cassó de cuina on hi tenia quatre monedetes i va començar a fer-lo bellugar perquè fes soroll tot passant per davant de la gent, demanant-los diners. En vista del poc èxit, va decidir assentar-se a la vorera. Va treure un cigarro i va començar a fumar. No es veia precisament infeliç. No em va transmetre cap sentiment de llàstima tampoc, ni crec que ell ho pretengués. Tenia la mirada fixa al final del carrer, no sé pas en què devia pensar. A mi em fascinava el seu aspecte, potser tant... xinès. Aquell bigoti tant blanc i característic mentre fumava i aquella tranquil·litat que desprenia em resultaven d'allò més espectaculars. Em va fascinar, però, el que va passar en els dos minuts següents. El bus que estàvem esperant va arribar a la parada. Jo vaig treure la meva targeta del bus per disposar-me a pujar... i l'home també va treure la seva targeta! Així que ja veieu, tot i demanar almoina es podia permetre tenir targeta de bus... em va xocar, però em va fer molta gràcia. Qui sap cap a on es dirigiria ara...

dilluns, 6 de desembre del 2010

Visita de la Heike

Fa dues setmanes la mare del Karim va venir a Beijing per assistir a un curs per a professors de xinès on havia estat convidada. Era una bona oportunitat per trobar-me amb ella i conèixer una mica més a fons a la mare del meu xicot i aprofitar perque m'expliqués les seves aventures a la Xina, ja que hi havia viscut tants anys. Així que havíem dit de quedar el dimarts quan jo acabés les classes per anar a dinar i passar la tarda juntes explorant Pequín i recordant els seus vells temps.
Ens vam trobar a la porta sud de Qinhua, la meva universitat, i una de les primeres coses que em va dir és que estava aclaparada de com havia canviat la zona. La universitat estava irreconeixible així com tot Wudaokou, que si ara estava ple d'edificis alts i zones industrials amb gent important amb maletí rondant per allà constantment, quan ella hi vivia era un poblet on hi havia rucs i carros al carrer. Se'm va fer difícil d'imaginar, però aleshores em va dir que m'imaginés, per un moment, que tornés al cap de vint anys a Schwäbisch Hall, al meu estimat poblet d'Alemanya, i que en comptes de les màgiques i dolces casetes de fusta al costat del riu, m'hi trobés gratacels. La veritat se'm va posar la pell de gallina i vaig demanar siusplau que això no passi mai!! Amb aquestes i altres converses vam anar cap a un restaurant, on ens esperava un bon dinar i tot d'històries de moltes cultures i idiomes i embolics. És el que té parlar d'una família que té els orígens en un noi del Marroc, una noia d'Alemanya que es van conèixer a la Xina...! La seva història no va ser sempre fàcil, però això també va implicar que no fos avorrida, i en alguns casos va ser molt divertida...!
I, la veritat, el resultat n'ha acabat sent molt positiu! Són una família ben bonica. Després de dinar, la Heike va decidir portar-me a un indret de Pequín que li agrada molt: el temple del cel. La veritat és que em va fascinar, era un lloc molt i molt bonic. Ja tinc ganes de tornar-hi.

Després d'una bona passejada, de veure gent fent exercici i agafant energia dels arbres, gent jugant a cartes o al dominó, vam agafar al metro per anar a Wánfǔjǐng, un dels carrers comercials més famosos de Beijing. Primer de tot, però, ens vam prendre el luxe de reposar per uns instants i passar per un xīnbākè -així és com s'anomenen a Xina els Starbucks- a prendre un cafè. De fet, ens ho podíem haver estalviat perfectament, perquè quan en vam sortir vam passar per davant d'una botiga de te i ens van entabanar per entrar-hi. La veritat eren molt amables i la mare del Karim va aprofitar per comprar-ne algun i, mentrestant, ens en van fer provar cinquanta mil i un de diferents. I, a la vegada, vaig comprovar, per si encara no m'havia quedat clar fins al moment, que el xinès de la Heike és implecable. Per dins, pensava... jo, de gran, vull ser com ella.

Quan finalment vam sortir-ne, vam anar a una gran llibreria, ja que ella havia de comprar uns llibres per les seves classes de xinès que no podia trobar al Marroc. Després vam dirigir-nos cap a un carrer estretonet molt conegut on hi ha un mercat de nit i s'hi pot trobar tot de menjar exquisit... però també molt exòtic: cruixents escorpins i aranyes i ves a saber quins altres insectes és el que més em va impactar. Els venedors afirmaven que eren deliciosos, però jo només de veure'ls com es movien encara abans de posar-los a fregir em feia una esgarrifor terrible! És clar que també hi havia altres coses més normals, però ens vam conformar en passejar i gaudir de l'ambient tant especial.

Tot i això, ja se'ns havia obert una mica la gana, i vam decidir anar a menjar jiaozi i baozi. Quan anàvem a buscar el metro, vam veure un d'aquests típics “taxistes” que condueixen una petita motocicleta amb una espècie de cabina al darrere per portar-hi algú. Evidentment gaire legals no són, però és una manera que tenen per guanyar uns quants calers. La Heike em va mirar i em va dir “tens por?”. Li vaig dir que no, així que em va dir: “Doncs som-hi!” I dit i fet, vam pujar-hi i li vam dir que volíem anar a menjar jiaozi per la zona de Xidan.

L'home, tot i tenir un accent força complicat d'entendre, va ser molt amable i fins i tot ens va dur per la plaça de Tiananmen i va reduir la marxa perquè féssim unes quantes fotos de la ciutat prohibida. Després, va seguir les nostres indicacions al peu de la lletra. No volíem cap restaurant modern, volíem alguna cosa autèntica on poguéssim menjar jiaozi i baozi dels bons de tota la vida. Així que després d'endinsar-nos cap a uns carrerons estrets amb aquella motocicleta que espetarregava a cada instant, vam arribar a un restaurant molt còmic, i dic còmic perquè sí, era del tot autèntic, però... la gent fins i tot es portava el seu menjar! No em direu que això no té la seva gràcia... El cas, que vam gaudir d'un sopar es-pec-ta-cu-lar! Una sopa deliciosa, jiaozi i maozi per donar i per vendre i begudes... tot per 40 Yuans -a dia d'avui, 4,49€ per sopar les dues!!!! I, amb la panxa pleníssima i la motxilla omplerta d'històries d'altres temps, vam anar tirant cadascú cap a casa seva. Però com que havíem passat un dia tant bonic, vam decidir repetir, així que l'endemà ens tornàvem a trobar per sopar i ja per acomiadar-nos, perquè era el seu últim dia a la capital xinesa...
Dimecres va ser sortir de classe de caràcters de la tarda i pedalejar ben fort per trobar-me amb la Heike altra vegada, en tenia moltes ganes. És una persona molt maca i m'havia fet sentir molt bé, i quan estàs tant lluny de casa sempre és molt bonic trobar-te amb algú proper a tu. El madrileny m'havia recomanat un restaurant de menjar de sichuan -conegut per ser força picant- molt a prop de la universitat. Era un lloc petit, res modern, que passava força desapercebut. Vaig creure que era el lloc ideal, a ella li agradaven aquesta mena de llocs. I vam escollir bé. Una vegada més, el menjar deliciós, la companyia ideal i la conversa fluida van fer d'una nit que hagués pogut ser simple i avorrida una nit entretinguda i que es quedarà gravada en la meva ment per molt de temps. Tot molt natural, res important, però acollidor i fent-me sentint molt bé. Ara que ja fa dies que ha passat i miro enrere... somric. I això és bonic. Gràcies per aquells dos dies Heike, espero retrobar-nos ben aviat a Schwäbisch Hall, Agadir, Barcelona, o on sigui que les circumstàncies ens duguin!

divendres, 3 de desembre del 2010

Esperit Nialet... també a Beijing!

Fa un parell de dissabtes, el dia 20 de Novembre, vaig viure una experiència molt i molt bonica. Ser dissabte i despertar-se a les 6 no lliga gaire, però tots sabem que a vegades els esforços valen la pena. 6:45, esperava el bus davant de casa meva. 7:20, em trobava amb la Vicky a l'estació de metro de Wudaokou. Al cap d'uns quaranta minuts arribàvem a l'estació de Guomao, on ens trobàvem amb en David -de Leeds, Anglaterra- un dels organitzadors que ens portaria fins al lloc on ens dirigíem. Al cap de poca estona va anar arribant més i més gent. Entre ells, una tal Laura. Endevineu d'on era: de Barcelona! I sí, evidentment parlava català. Doncs una vegada més aquí encaixaria la frase “el món és un mocador!” Una vegada hi vam ser tots, vam agafar un bus que va tardar gairebé una hora i ja hi vam ser. I alguns de vosaltres us preguntareu... i on vau anar?? Doncs bé, a una “migrant school”. Xina està creixent i s'està industrialitzant moltíssim en els últims anys, i molta gent ha deixat el camp i les zones rurals per anar a viure a les ciutats en busca d'una vida millor. Tenint en compte que això és Xina, vol dir un moviment de masses espectacular, i doncs sorgeixen alguns problemes, com és el dilema de proporcionar educació als fills d'aquests treballadors immigrants. Actualment a la Xina es garanteix l'educació gratuïta fins al novè curs a aquells que assisteixin a l'escola en l'àrea on estan empadronats. Si un nen va a l'escola fora d'aquesta àrea, els pares han de pagar uns impostos massa exagerats que no es poden permetre. És per aquests motiu que han sorgit fundacions i ONG's com aquesta on vaig anar jo, que s'anomenen “migrant school”, que intenten proporcionar educació a fills d'aquests treballadors que vénen del camp i que no es poden permetre pagar una educació per als seus fills. En aquesta on vaig anar jo, cada dissabte organitzen com una mena d'esplai, així que sempre estan encantats de tenir voluntaris que els ajudin i estiguin disposats a passar una bona estona amb la canalla. Aquest dia en concret vam estar fent postals de Nadal i després vam estar fent jocs a l'aire lliure. Era graciós veure com ells s'esforçaven per practicar les poques paraules d'anglès que sabien i jo per practicar el poc xinès que sé! Però va ser molt bonic i sobretot perquè en tot moment tenia present Cal Nialet i aquell no-sé-què a la panxa que em deia: oh, que bonic és aquest sentiment!!!!