Exàmens de meitat de semestre

Si fins ara no parava de dir que anava estressada... suposo que aquesta setmana ha sigut encara pitjor. Aquesta setmana teníem els “mid-term exams” i la veritat, em feien força respecte... En teníem un per cada assignatura, és a dir, un d'oral, un de caràcters i un de comprensió. No us sabria dir quin em feia més por... L'oral podria ser, d'una banda, el més fàcil, però de l'altra em posa extremadament nerviosa parlar. I, a més a més, havíem de llegir i, per tant, havies de saber-te tots i cada un dels caràcters dels diàlegs que et preguntaria, saber-te els tons, parlar amb entonació, respondre-li a les preguntes... aaaaaah només de pensar-hi ja em posava histèrica!!!! Però a l'hora de la veritat no va ser tant desastrós com és això. El de caràcters era força complicat, també, doncs hi havia molta matèria, gramàtica, saber-te moltíssims caràcters, l'ordre de cada traçada en els caràcters, diàlegs, formar paraules, escriure una redacció, etc, etc. L'últim de tots, el de listening, em feia força por. Les classes sempre són caòtiques, la professora està molt boja i normalment no acostumem a entendre res tret dels quatre llestets de la classe que ja han fet un any de xinès i el vietnamita que és més llest del normal per naturalesa i sempre ho sap tot -malgrat no se l'entengui quan parla. Tot i això, m'he repetit a mi mateixa la gran filosofia de “la feina ben feta!”, què coi, has estat pencant molt tot aquest temps, tu pots fer-ho, he respirat fons, m'he concentrat tant com he pogut, i he deixat entrar el xinès per les meves orelles... intentant que el meu cervell el comprengués i, a la vegada, la meva mà fos capaç d'escriure les respostes correctes en el full de l'examen. Tinc la sensació que no haurà estat desastrós al 100%. I res! Ara a gaudir del cap de setmana tan esperat. Demà dissabte vaig a un lloc que ara no us avançaré, però ja us explicaré l'experiència!! I també demà arriben visites a Beijing. Tot just ho vaig saber fa un parell de dies, però fa il·lusió saber que podré trobar-me amb algú conegut! La mare del Karim aterra a Beijing demà dissabte, no sé quants dies s'hi estarà, però ve a fer un curs per a professors de xinès. Així que ja estaré entretinguda... mmm buaaa... per fi respiro -una mica més- tranquil·la!

Petit retrat

Era una dona molt gran però estava en bona forma, com la majoria dels xinesos. Cada plec de la seva cara arrugada semblava donar constància de les mil i una experiències que havia viscut, eren saviesa immensa i alhora tendresa que desprenia a tort i dret amb els seus ulls axinats i somrients. Es va asseure al bus. Jo era dreta, al seu costat, i l'observava detingudament. Duia uns guants molt fins de color marró i m'intrigava a més no poder saber com serien les mans que s'hi amagaven dins. En una mà tenia agafada una mandarina i en l'altra portava una bosseta petita de color blanc. Al cap de poc que el bus es posés en marxa va decidir menjar-se la mandarina, així que es va treure els guants. Les seves mans, també testimoni de moltes vivències, havien treballat ja molts anys, però eren cuidades i delicades. Evidentment, la dona es va trobar amb un petit problema. Si volia pelar la taronja... li faltaven mans, i els guants precisament li sobraven de les mans, així que va decidir posar-los a la bossa. Tots nosaltres, possiblement, ho hauríem els mateix. Però ho hauríem fet, també, si a la bossa hi haguéssim tingut brossa i peles d'altres coses? Bé, el cas és que a ella no li va importar i va començar a pelar-la. Jo, quan em menjo una mandarina, sempre la pelo tota i després començo a menjar-me-la. Com ho feu vosaltres? Ella, no. Va ser més pràctica. Com que només en va voler una mica, només va pelar-ne fins on va voler, i va començar a menjar. Ah, i, evidentment, les peles van anar a la bossa, amb els guants i companyia. Jo, d'això, en dic ser pràctic! Tenia ganes de veure què passaria més, però malauradament vaig arribar a la meva parada de bus i vaig haver de baixar, deixant a la meva estimada senyora sola i sense poder continuar el trajecte amb ella. I és que la societat xinesa és així... ni més ni menys, aquesta senyora n'era un perfecte retrat.

Coincidències inesperades: adéu tardor, benvingut hivern

Ahir vaig saltar del bus com cada matí i vaig anar a buscar la meva bicicleta per anar cap a classe. Després de deslligar-la i pujar-hi, com que vaig aixecar el cap, vaig adonar-me que tots els arbres que fins feia poc estaven plens de fulles ara estaven ben pelats. Totes les fulles havien caigut. De sobte una sensació de fredor em va recórrer tot el cos. Semblava com si l'hivern ja hagués arribat, però encara era massa d'hora per això, vaig dir-me a mi mateixa. La immensitat de colors càlids que fins feia poc pintaven el paisatge havien desaparegut i això sumat al fred que feia tot anant en bicicleta ho feia tornar tot més fred. Més tard, a classe d'escriptura, vam parlar de les diferents estacions i em va sorprendre el que va dir la professora. Casualment a Xina l'hivern havia començat justament abans d'ahir, el 7 de Novembre. Així doncs, no era pas massa aviat i potser si que la naturalesa és molt sàvia... Hi ha la tradició a Xina de menjar jiaozi (o dumplings en anglès, us en deixo una fotografia ja que no n'he trobat la traducció

per enlloc) el dia que comença l'hivern, diuen que altrament tindràs les orelles fredes durant tota l'estació. Nosaltres no n'estavem al corrent... crec que ens tocarà patir fred. Diuen que serà l'hivern més fred dels últims 100 anys a la Xina. Ja em puc preparar!

Mercat de la seda i altres històries

Dijous passat vam anar al mercat de la seda, un edifici immens on es pot trobar roba, sabates, vestits fets a mida, souvenirs, i gairebé tot allò que busqueu, i tot a un preu força barat, això si, sempre que sapigueu regatejar. Tampoc cal que us preocupeu si no sabeu parlar xinès o el vostre fort no són els números, els venedors van tots equipats amb calculadores i tu només t'has de preocupar d'insistir a posar-los el preu que tu vulguis pagar a la seva calculadora. Però ep, si comenceu a regatejar... ja esteu llestos, no us n'anireu d'allà tant fàcilment. Són pesats i pesats, insistiran fins que compris, i si decideixes marxar perquè finalment no t'interessa, són capaços de posar-se fins i tot un pèl violents i estirar-te del braç o perseguir-te una estona. I no els facis enfadar gaire que encara et començaran a dir el nom del porc en xinès... sort que no els entendríem! La veritat és que és tota una experiència, però si no tens ganes de comprar acabes cansat de tant dir “no gràcies, no gràcies”. Tothom t'intenta convèncer de comprar, t'atabalen, t'intenten convèncer a més no poder i al final només tens ganes de sortir d'allà el més aviat possible. A part, jo sóc nefasta regatejant... no en sabria pas gaire. Un amic nostre mexicà va comprar-se una motxilla. La venedora li venia en un principi per uns 1000, però després com que va veure que parlava xinès li va baixar a 700, preu d'amic. Després d'una mitja hora de sí i no, de sí i no, d'enfadar-se i de marxar... sabeu quant en va acabar pagant? 161! No està malament, eh? Estar clar que en llocs així no es pot ser tou ni bona persona. N'hauré d'aprendre?

Al sortir-ne, tot i estar més cansats que quan acabem una classe d'audició amb la professora boja, vam decidir anar a sopar. Un noi de la classe de l'Eduardo, la Meiling i el Carlo que vivia en aquella zona ens havia trucat per dir-nos de trobar-nos amb ell i anar-hi plegats. Com que encara l'havíem d'esperar, vam tenir una idea. Érem molt aprop i vam dir... i perquè no pugem a l'edifici més alt de Pequín? I dit i fet! Jo creia que no ens deixarien, perquè és un hotel i restaurant, però van ser molt amables i no ens van posar cap pega. Així que des del China World Trade Center Tower III un Pequín enorme estava als nostres peus. Va ser una sensació im-pre-sio-nant. Tot i que ja era tard i la ciutat es veia immersa en la foscor aparent de la nit, era il·luminada per les mil i una llums que no paraven ni un segon quietes. Van ser pocs minuts que vam estar allà dalt però em van servir per tenir molts pensaments. Segur que a la mare li hagués encantat i hagués dit aquella frase de “ai, és que a mi m'agraden tant, les llums!”. No vaig poder evitar tenir-la present. Una escultura em va fer pensar en la Sònia. Era una figura, no sabria dir què era, però tocava la flauta travessera. Intentant copsar cada detall de la ciutat perquè se'm quedés gravat a la memòria, vaig recordar-me'n dels moments en aquells gratacels a Nova York. Però llavors no era de nit i ara entre nosaltres hi ha més de 7000 Km de distància en comptes d'un mil·límetre. Tot i així sovint em sembla que som ben aprop...

Tardor, dies de nostàlgia

No sé si són aquests colors taronjosos i marrons, potser és la música brasilera que últimament escolto i em porta records d'altres temps, però el cert és que la tardor, per mi, són dies de nostàlgia. Us podria parlar de les moltes coses que trobo a faltar, però no tindria sentit. Possiblement us avorriria perquè no us hi sentiríeu identificats, o potser perquè simplement no sabríeu ni a què em refereixo, i clar, quan això passa... un s'avorreix, i no és el què pretenc. Quan dic que ho trobo a faltar, tampoc és en un sentit alarmantment negatiu. Quan estàs lluny és inevitable trobar a faltar coses. Com també és inevitable passar moments durs, o fins i tot haver-hi moments on et sents molt sol. I és normal, només faltaria! La gent sempre em fa la mateixa pregunta “i no t'enyores?”. Jo diria que no, no m'enyoro. Potser trobo a faltar coses, hi ha molts moments en què m'agradaria estar a casa, amb la gent que estimo, poder assistir a celebracions... però això no vol dir que ho passi malament i compti els dies per tornar desesperadament. Quan hagi de tornar en tindré ganes, ho sé, perquè hi haurà milers de coses bones esperant-me, de la mateixa manera que sé que estaré immensament trista de marxar perquè estaré deixant enrere una etapa de la meva vida. Sempre passa el mateix. Crec que quan ets un cul inquiet, al final, t'hi acabes acostumant. O potser no...