Tot acaba tenint recompensa

Va ser una bona manera de començar les vacances de la festa la lluna; una sortida en un dels llocs més coneguts de Beijing: la ciutat prohibida. Si bé al principi no em feia gaire il·lusió, més que res perquè ho havien proposat un grupet de gent amb qui no em relacionava gaire, ben aviat vaig veure que seria una bona manera de potenciar un bon ambient de grup a classe, de conèixer-nos més entre nosaltres, d'avenir-nos i d'unir-nos. Al cap i a la fi estarem mig any, o fins i tot un any sencer junts, i ja cal que ens entenguem, perquè passarem moltes hores junts... Així que disposats a passar una bona estona plegats, vam reunir-nos a l'estació de metro de Wudaokou, amb prèvia parada a l'apartament dels veneçolans, que ens van convidar a veure com era casa seva, cal dir que molt acollidora! Quan vam ser tot el grupet, vam agafar el metro i... mare meva, que ple!!! Jo diria que amb la crisi, les llaunes de sardines fins i tot estan més buides que el metro a Beijing, no en tinc cap mena de dubte! I si no hi haguessin restriccions de natalitat? Com seria la Xina? Bé... temes apart, al cap de molts transbords, de perdre'ns, de gent que no baixés a parades, de tornar enrere i endavant, vam finalment arribar a la ciutat prohibida! Va ser quelcom totalment diferent a tot allò que els meus ulls havien vist fins aquell moment a Xina, i cal dir que em va agradar. A més a més, les converses ara amb l'un, ara amb l'altre, eren constants, i això em feia sentir encara millor. I no oblidem les situacions còmiques que es van donar. Ens fèiem fotos en grup, i sempre hi havien xinesos a darrera que, amb les seves càmeres, ens feien fotos a nosaltres! O, fins i tot, més d'un i de dos ens van demanar de fer-se fotografies amb nosaltres. Tot plegat et fa pensar...

Després de molt explorar, ja ens havia passat el matí, així que vam decidir anar a dinar. Però Xina té una peculiaritat, i no és només una sensació meva, sinó que és quelcom que tothom amb qui ho parlem ho compartim: el temps passa molt, molt lent. I això no és que sigui dolent, al contrari. Tens temps per fer moltes coses, moltíssimes. Vas a dinar i parles de mil i una coses, mires l'hora i encara són les dues. Continues xerrant i xerrant i xerrant, et sembla que han passat hores i tan sols són dos quarts de tres! I això és fan-tàs-tic! I, aprofitant aquest fet... vam decidir que podríem fer alguna cosa a la tarda... i què millor que anar a patinar sobre gel? Doncs ens fa faltar temps per fer-ho, i crec que va ser la millor decisió que hauríem pogut prendre. Ja no recordo quanta estona vaig passar sobre aquells patins, però vaig riure com mai, vaig gaudir al màxim i vaig sentir-me senzillament molt i molt bé!! Mmmm!! Al sortir-ne, un de la classe que es coneixia la zona ens va portar en un restaurant proper per menjar una especialitat: ànec lacat a la pequinesa, entre d'altres suculències xineses, però res de gos ni gat, encara... jejeje. A l'Eduardo, el madrileny-que-va-fer-classes-de-català (calia remarcar-ho, oi?), li va agradar especialment el que tenien al mig de la taula, que era com un vidre molt gran rodó i el podies fer girar. Allí s'hi posaven tots els plats i sempre que volies agafar alguna cosa només calia fer-ho girar! Jo crec que quan tingui casa pròpia es comprarà una taula així... I potser jo també! I amb la panxa ben plena i un bon regust de paladar, vam acabar un dia ben complet, simplement vam haver d'agafar un taxi, després un bus, tornar a casa i posar-nos al llit amb un somriure d'orella a orella al llit i pensar que al capdavall... per molt que les coses puguin ser al principi difícils...tot acaba tenint una recompensa!

O som optimistes o morirem atropellats per una bicicleta

Som diumenge i és apunt d'acabar-se una setmana molt intensa. Dimarts van començar les classes i serà un no parar. Només esperava el cap de setmana per tenir temps per agafar tot el que havíem fet a classe i tornar-m'ho a mirar amb calma, estudiar-m'ho i aprendre'm els moltíssims caràcters que ja m'he de saber. Així que a hores d'ara tinc el cap com un bombo. Però respiro deu vegades profundament i em dic a mi mateixa que he d'estar tranquil·la, que tot ho farem i que, sobretot, cal ser optimistes, perquè si no... morirem atropellats per una bicicleta. Ja sé que potser a primer cop d'ull us sembla una frase sense sentit. Però... quan camines tant, tens molt temps

per pensar. I encara diria més. Quan aprens xinès, has de fer anar molt la imaginació per fer que coses inversemblants semblin lògiques. Així que no us estranyi si a partir d'ara se m'acudeixen frases així, si d'aquí uns mesos se'm tornen els ulls axinats, o si acabo caçant mosques amb pals xinesos... Això si, el cert és que a la Xina hi ha bicis, moooooltes bicis, i això et fa plantejar el fet de morir atropellat per una d'elles. I qui no ho faria? Bé, potser si que tinc molt temps per pensar, jo... I si em compro una bici? Aleshores m'estalviaria temps de caminar, de pensar i podria estudiar més. Cert! Ho faré aviat...

L'hora de la veritat

Els últims dies havien estat prou relaxats. Dissabte teníem una reunió pels estudiants internacionals al migdia on vaig poder conèixer a encara més gent molt maca que espero poder anar retrobant al llarg de la meva estada. Va ser una mica llarga i avorrida, però per sort els dos policies que ens van venir a explicar les lleis xineses -que ens van voler deixar ben clares!!- ens la van fer una mica més distesa. No crec que ens pretenguessin fer riure riure ells, però la veritat és que nosaltres no ho vam poder evitar! Dilluns va ser dia d’anar a comprar els llibres i veure l'horari de classes. Per sort em va tocar matí, cosa que havia estat esperat amb candeletes! I avui, dimarts, ha sigut l’hora de la veritat! (i això em fa pensar en la famosa frase de l’Ellen Butler, la meva profe d’Alemany, que sempre deia “und jetzt, die Zeit der Wahrheit ist gekommen…”) Ha sigut el primer dia de classes, i renoi… que intens! No ha estat malament, les dues profes que hem tingut avui semblen bona gent, els companys també, veure’m com evoluciona la cosa! I ara porto toooooooota la tarda estudiant diàlegs, paraules i caràcters xinesos, perquè aquesta gent van forts i volen la feina per abans d’ahir, així que… a pencar!!! Us deixo :)

Ha sigut prou ràpid, oi?

Érem dijous dia 9 i estava una mica espantada. Tenia el primer examen de xinès. Examen de què, si no saps xinès?!!! Doncs examen de nivell. I és clar, si no he fet mai xinès, com podia fer-ne un examen? Doncs bé, pensava... posaré el nom i ja està. Però... i on posaré el nom, si no sé ni com es diu nom en xinès? Jo ja estava preocupada per com aniria, si seria la única que estaria en la mateixa situació, el ridícul que faria... Però vaig pensar, què coi, què vols fer-hi, per això vens, oi? Has vingut a aprendre! I ben de matí vaig agafar la motxilla direcció a la universitat. Vaig arribar al sud i vaig caminar i caminar fins al nord, on vaig arribar a l'edifici C (anomenat així per la forma de C que fa) on a partir d'ara faré classe. Vaig pujar al segon pis on hi havia les llistes amb els noms dels estudiants i la classe on havíem de fer el test. Després de molta estona buscant-me, finalment em vaig trobar. A les 8:30 a la classe 222, prou bon número. Encara faltava una mica així que em vaig esperar a baix i vaig decidir fer una petita parada als lavabos. Ja sé que això és un tema privat i que no caldria que ho especifiqués, però crec val la pena, sí, sí. Perquè els lavabos a Xina no són com els catalans!

Us en deixo una foto perquè ho vegeu vosaltres mateixos. Bé, quan es va acostar l'hora de l'examen vaig anar cap a la classe i, curiosament hi havia una noia que deia “oh, jo només posaré el meu nom i marxaré eh, perquè jo no sé dir res més”. Em vaig sentir més tranquil·la en aquell moment! Vam començar a parlar i a presentar-nos fins que la professora ens va fer callar per explicar-nos l'examen. “La primera part és informació personal sobre vosaltres, si us plau ompliu-ho tot correctament. Després hi ha un lloc on diu: La gent que no hagi fet mai classes de xinès ja pot marxar de la classe. Així que els que no n'hàgiu estudiat mai, doneu-me el full i ja esteu”. Vaig ser infinitament feliç!!!! I, contràriament al que pensava, no vaig ser la única! Vam sortir molts i, després, a fora, algú em va dir: què, ha estat prou ràpid, oi? I així vam entaular conversa. I després d'un si va afegir l'altre i l'altre. Un francès, un altre mig xinès mig austríac, un nord-americà i jo. Aquest últim també havia d'anar a recollir, encara, el certificat de salut a la clínica on havia anat el dia anterior (perquè si, hi havia anat, però encara havia de tornar-hi a recollir el certificat!!!) així que vam acordar anar-hi junts. Va ser prou ràpid però també suficientment llarg com per tenir converses profundes de tot tipus i poder pensar que no estava tan sola en aquell país tan lluny de casa! Una vegada vam tenir el certificat mèdic, vam tornar a la oficina dels estudiants internacionals i vam sol·licitar el permís de residència a Xina. I... ara s'està tramitant. I de mentres, anem coneixent gent i acostumant-nos a aquest món tant diferent de Catalunya... :)

Els àngels de la guarda existeixen de debò

La famosa clínica on havia d'anar era lluny, taaaan lluny que ni sortia al mapa que tenia. I les indicacions que tenia eren en xinès. Començàvem bé. Quan vaig anar-li a preguntar a l'Alan, em va dir: bufff, que complicat. Així que vaig pensar, bé, aniràs fins a la universitat, i des d'allà agafaràs un taxi. Al cap i a la fi, els taxis a la Xina no són excessivament cars (per no dir que no ho són gens, comparat amb Europa!). I així ho vaig fer. Però... a la universitat ja vaig tenir problemes. Vaig preguntar-ho a tres taxistes i cap m'hi va voler portar, no sabien on era! Ui ui ui, anàvem malament si un taxista no sabia on m'havia de portar... Finalment, el quart va dir que d'acord, després de molt mirar-se el paper i posar-se a parlar en xinès -que no calia, perquè jo no l'entenia de res... Després d'uns vint o vint-i-cinc minuts de trajecte vam arribar, i sí, el taxista m'havia dut al lloc correcte. M'havia costat tan sols 3€, amb la qual cosa podia estar prou satisfeta i me'n vaig anar a fer cua desitjant que no fos gaire dramàtic tot plegat. Doncs no. Com que ja ho havia fet tot a Catalunya, tan sols vaig haver-me de fer més radiografies, que van tardar un instant! L'atac de cor gairebé m'agafa quan, m'entre estava mig parlant amb una noia, sento per darrere que, en CATALÀ, em diuen: ei, ets d'Igualada?? “Quèèèèèèèèè????”, vaig pensar! Doncs sí, a la Xina i em vaig trobar una catalana que, casualitat de la vida, coneixia gent de Santa Coloma... que petit que pot arribar a ser el món, oi, de vegades? Després del xoc i de tenir-ho tot enllestit, vaig sortir de la clínica disposada a agafar un taxi que em portés altra vegada cap a la universitat, però no sabia el que m'esperava. Vaig treure un mapa on posava el nom de la universitat, per ensenyar-lo als taxistes. Normalment és el mètode que utilitzo, ja que no sé parlar xinès i així m'entenen on vull anar. Però dels taxistes a vegades no te'n pots fiar, i aquests no eren massa bona gent. Els vaig ensenyar el mapa i se'm van posar a parlar en xinès. Els vaig dir que no parlava en xinès. I en anglès, em van dir: “fifty fifty”, però clar, amb el seu super anglès no els entenia bé, i aleshores em van ensenyar un bitllet de 50! I jo vaig pensar, a l'iguaaaaal, si per venir m'ha costat 30, ara no en pagaré 50. I, a més a més, aquests són els anomenats “falsos taxistes”, els que posen preu abans de pujar, perquè un taxi normal té una tarifa establerta i va per km, amb la qual cosa no sabràs el preu fins al final, i segur que no t'estafen. El cas, que em negava a que em prenguessin el pèl, i vaig anar a preguntar als altres taxistes. Doncs em van dir que no, que preguntés als altres. Vaig respirar a fons. D'acord, vaig dir-me a mi mateixa. Tranquil·la. Aquí sola, al mig del no res, segur que no t'hi quedaràs. Si has de caminar tot el dia ho faràs, però tu tens el teu orgull i aquests taxistes no se'n riuran de tu. Així que em vaig posar a caminar. Vaig treure el meu mapa i... bé, no sortia on era jo. Però sabia la parada de metro on havia d'anar per tornar a la universitat, així que només calia trobar-la. Quan vaig ser un parell de carrers més lluny, vaig trobar una dona i li vaig senyalar a la meva guia de Pequín la parada de metro i em va fer entendre que era lluny, que hauria d'agafar el bus. Em va fer por, perquè amb la meva gran experiència amb els busos tenia pànic a perdrem, però ella m'ho va ensenyar bé, vaig comptar les parades i ella me les va apuntar, així que NO PODIA PERDRE'M. A més, tenia la imatge dels taxistes al cap i això encara em feia sentir més segura de mi mateixa. Sí senyor, arribaria a casa sana i estàlvia!! Així que vaig pujar al bus, vaig baixar-ne donant mil i una gràcies a la dona. D'allà vaig trobar el metro, vaig baixar a la universitat, i d'allà vaig agafar el bus fins a CASA!! Ho havia aconseguit!!! I en comptes de pagar 50 Yuans, només n'havia pagat 4!!! Jo crec que els àngels de la guarda existeixen de debò...

Caminant Sant Pere canta

Amb la tonteria ja havia perdut un dia per matricular-me i començava a tenir por, així que vaig dir-me a mi mateixa que aquell mateix dimarts 7 havia d'aconseguir-ho fos com fos! Vaig despertar-me molt d'hora després de passar-me la nit somniant amb combinacions de busos. Vaig sortir de casa i vaig esperar el bus correcte. Vaig pensar en la gran teoria de la Júlia, no podia ser tant difícil: si hi ha cinc parades de bus, l'únic que cal fer és concentrar-te i comptar! I així ho vaig fer, i va funcionar. Vaig comptar-ne cinc, i a la cinquena vaig baixar i... voilà, vaig ser-hi. Després de caminar una mica i seguir el meu mapa dibuixat per mi mateixa a partir del google maps, ja vaig veure l'entrada de Tsinghua University. SSSSÍÍÍÍÍ!!!!!! Era feliç!!!! Però clar, això només era el principi, jo era al sud i havia d'anar al nord, i Tsinghua és una gran universitat... així que calia caminar, i molt! Vaig agafar el mapa de la universitat i vaig començar a caminar. Ara una mica cap aquí, ara una mica cap allà. M'anava orientant pels edificis que veia i els anava comparant amb els del mapa, més o menys com podia. Quan ja era força al nord, vaig tenir una sensació horrible. Vaig veure un munt de nois -després vaig descobrir que també hi havia noies- vestits de militars tots formats que venien cap a mi i anaven cridant i vaig pensar que potser, sense jo saber-ho, hi havia hagut alguna revolució a Xina, o ves a saber!!!! Més tard em van explicar que eren estudiants que estaven fent el servei militar o alguna cosa per l'estil, i em vaig tranquil·litzar, tot i que cada vegada que els sento fent els seus crits de guerra m'incomoden un pèl. Bé, després de molt voltar, de molt caminar, de tirar amunt, avall i de recular una mica, vaig arribar certament a la Foreign Student Affairs Office, l'oficina pels estudiants internacionals, és a dir, la que a partir d'ara serà la nostra segona casa. Allà vaig poder-me registrar, però a l'entregar els papers em van dir: has d'apuntar el teu nom xinès, també. No sé vosaltres però almenys jo no tenia cap nom xinès, i els ho vaig dir, així que em van dir que ja m'ajudarien ells a trobar-ne un, i bé, així ho vam fer. No us el puc escriure ara aquí perquè em resultaria una mica difícil, però d'aquí uns quants dies ja ho faré! I ja tenia la feina gairebé tota feina, però no al cent per cent: m'havien dit que l'endemà havia d'anar al metge. Recordeu tanta tonteria de metges a Catalunya? Doncs semblava que havia servit de poc...

Primer dia a Beijing, teoria del... CAOS!!

Ja no recordo ni quantes hores vaig poder dormir aquella nit, però van ser poques. Vaig despertar-me prop de les 5 de la matinada. Érem dia 6 i tenia 3 dies per fer la matrícula de la universitat. Havia d'agafar el bus, anar a la universitat, matricular-me, i tornar a casa. Fàcil, oi? Vaig pensar que marxaria d'hora per poder tenir marge de temps. Així que, com que tampoc podia dormir perquè els malsons no paraven de turmentar-me, vaig aixecar-me i vaig començar a preparar tota la paperassa necessària. Prop de les 6, vaig sortir de casa. L'Alan, el noi xinès que parlava anglès, m'havia dit que a l'altra cantó de carrer podia agafar el bus 307 que em portaria a Tsinghua en unes 5 parades. Primer problema amb el que em vaig trobar: a Xina són caòtics amb el trànsit, així que no fan cas dels passos de zebra, dels vianants, i cadascú travessa quant vol, els semàfors no serveixen per res... Vaja, que el primer dia vaig tardar més d'un quart d'hora per travessar el carrer!! Finalment vaig fer-ho, vaig trobar la parada de bus i el bus va arribar. Li vaig ensenyar el nom de la parada en xinès i aquí va començar el segon problema... la dona no parava de parlar-me en xinès... Ja vaig adonar-me que alguna cosa anava malament. Però no l'entenia! Vaig mirar a la dreta, ningú semblava immutar-se per una pobra estudiant estrangera com jo. Vaig mirar a l'esquerra, i tampoc. Vaig tornar a mirar endavant, i la dona continuava xerrant-me en xinès. Però que no la puc entendre, senyora, pensava jo dins meu!! Finalment una dona va aixecar-se i va dir-me, en anglès: - Que et puc ajudar?, i jo vaig dir-li que si, que no entenia res del que m'estava dient i que si em podia traduir el que em deia. Llavors va explicar-me que estava en el bus equivocat, que havia d'anar en l'altra direcció, que baixés en la pròxima parada. Buf, bé, d'acord, almenys ara entenia el que estava passant, així que a la següent parada vaig baixar... sense saber on era l'altra parada de bus oposada, sort que un home que havia sentit la conversa m'ho va ensenyar amb signes. Finalment va passar l'altre bus, el 307 altre cop però en direcció oposada... el problema era que ja m'havia col.lapsat en el recompte de parades, i jo li anava ensenyant la direcció a la dona que venia els tiquets, perquè així em pogués ella dir quant havia de baixar. I ella m'anava dient: “sisi, encara no” (ep, amb el cap només eh, o això entenia jo...que si m'ho hagués dit en xinès malament rai!) fins que un moment s'ho va tornar a mirar, va fer cara estranya i em va fer senyals de que baixés ràpid ràpid, i jo, ràpid ràpid vaig baixar, pensant-me que ja seria a la universitat... Com que no sabia gaire on era, vaig agafar el mapa que tenia de la uni i li vaig ensenyar amb un policia, i em va dir, amb signes, “si si, és això, segueix recte!” I vaig anar seguint al mapa. Aleshores, ja vaig anar trobant cartells indicatius d'on eren les oficines per matricular-te, i jo més feliç que un gínjol. Finalment vaig arribar-hi. I allò que arribo a les oficines, dono els papers i dic que vull matricular-me i va i em diu: Perdona, però aquesta no és la universitat Tsinghua, aquesta és la universitat de Beijing. Pataam!!! Bé, que m'havia equivocat. Per sort la meva orientació encara funciona prou bé i vaig poder-me orientar per tornar a casa caminant. Així que després d'una hora o una hora i mitja caminant des d'allà, vaig arribar a la residència altre cop... i com que em van poder posar internet, vaig buscar bé la linia de bus, disposada a arribar a la MEVA universitat l'endemà SENSE perdrem. Ho aconseguiria?

Arribada a Beijing

Aquesta vegada va ser estrany. Potser no tant dramàtic però a la vegada amb forces nervis, era molt impactant: me n'anava a la “conxinXINA!” En tenia ganes, ganes de noves emocions, d'experiències altre vegada noves, d'aprendre, de reptes, de grans oportunitats, però hi havia el neguit de tornar a marxar, de no parlar la llengua i de deixar moltes coses i durant molt temps. El comiat no va ser dur, no hi han haver ploreres, més aviat respiracions profundes i mirades intenses, perquè aquelles mirades tardarien a tornar-se a creuar. 4 de Setembre del 2010, vol de Barcelona a Munich, retrobant-me per unes hores amb aquell país on tantes històries i experiències havia viscut tan sols uns mesos abans. Pell de gallina. Després, Munich-Pequín durant 10 hores que, tot i no poder dormir gens, va semblar que passessin volant -mai millor dit. Ja érem dia 5 i allà tots feien la mateixa cara. Vaig agafar un taxi i, tot i que no sabia gaire si sabia on anava... em va portar fins la residència on, casualitat de la vida, no parlaven anglès. Vaig tenir sort d'haver apuntat el telèfon del noi amb qui sempre m'havia escrit e-mails en anglès i poder-lo trucar, que va venir a ajudar-me i, per fi, van donar-me la clau de la meva habitació. 3r pis, habitació número 2316. Gran, espaiosa, amb molta llum, bé, no em podia queixar gens ni mica! Vaig deixar les coses, vaig sortir en busca d'una cabina telefònica i vaig trucar a casa, per dir que havia arribat bé. Després, tot i ser vora les 6 de la tarda, vaig posar-me dins al llit per intentar dormir... coneixeu el que se'n diu jet lag??