Després d'aquell petit ensurt que es va solucionar -dec tenir un àngel de la guarda aprop!!- van venir uns dies de molt estres. S'acostaven els exàmens de meitat de semestre i impactaven molt. Calia fer una bona feina i hi havia molta matèria a estudiar, però ens hi vam posar i al cap de no res van haver passat. Justament el penúltim dia, quan estava a la cafeteria estudiant, rebo un sms en anglès al mòbil: “Heey Lídia, Acabo de conèixer la Marta!! I diu que vius a Beijing. Estic anant cap allà ara, si demà tens temps potser voldries quedar?! Petons, Hannah”. Resulta que era una noia que just havia conegut a la Marta Mise, l'altre colomina xinesa :P que havia arribat a Tianjin aquell mateix dia, o el dia anterior! La Hannah havia estat fent couchsurfing* a casa de la noia amb qui la Marta estaria treballant, i per això s'havien conegut. Que boja la Marta, vaig pensar!! Però que divertit, també! Vaig contestar-li el missatge dient-li que i tant, l'endemà acabava exàmens i estaria encantadíssima de trobar-me amb ella.
Al final, els meus amics mexicans, l'Arturo i la Marilú, també es van apuntar a venir, ja que havíem decidit anar a l'àrea de Houhai i ells sempre hi havien volgut anar, però no hi havien estat mai. Va resultar que la Hannah va ser una persona suuuper maca, oberta, amb una rialla encomanadissa amb la qui la diversió està assegurada. Com ja he dit, vam estar per l'area de Houhai, on els hutongs formen aquells carrerons antics i et trobes el Beijing més tradicional. A la nit, Houhai és conegut pels seus bars al costat del llac, en un ambient relaxat però ple de diversió a la vegada.
Amb la Hannah en un dels bars de Houhai
L'endemà va ser Sant Jordi. Uf, un Sant Jordi lluny de Catalunya... o d'Alemanya! Però això no em va impedir regalar un llibre, ja em coneixeu! Si se'm posa una cosa entre cella i cella la faig, costi el que costi. M'havia guardat el matí per parlar amb el Karim, per impregnar-me una mica de l'essència de St. Jordi -encara que a distància, la màgia fa meravelles- i per regalar-li el llibre! Després, però, tenia tota una tarda lliure... què faria? Va ser llavors quan va sonar el mòbil. Era la Hannah! “Tens temps?? Vols quedar una altra vegada??” I taaaaaaaaaaant que sí!!! M'havia dit d'anar al “niu”, a l'estadi olímpic, i m'anava perfecte perquè és al costat de casa meva, a uns deu minuts amb bus -i això considerant que visc a Beijing és com si fos a una passa! Abans d'anar a la parada de bus, però... no me'n vaig poder resistir. Vaig recordar que aprop d'allí hi havia una parada de flors i hi vaig anar, i vaig comprar dues roses precioses per 3 yuans cadascuna (uns 60 cèntims d'€ en total, us devien sortir més cares a vosaltres, eh? Jeje!). Mentre esperava a la Hannah al niu, no em vaig poder escapar dels xinesos que em demanaven fotos amb ells, però tampoc és que em molesti, al contrari, sempre em fa gràcia. Et fa sentir important, guapo/a, com una estrella vaja!! Aquest sentiment a Catalunya mai el tindria... l'he d'aprofitar! Jajaja. Quan va venir, va quedar xocada de veure'm amb les roses, però aleshores li vaig explicar el perquè i li va encantar! Vam estar força estona voltant per allà, meravellant-los de l'edifici, sobretot de la il·luminació a la nit i, quan ja feia fred, vam decidir anar a sopar... on??? Al millor restaurant de jiaozi i baozi de la ciutat, a Xidan!!!!
La Hannah marxava l'endemà i les dues teníem ganes de veure'ns encara un altre cop i acomiadar-nos. Jo, però, estava convidada a casa d'una noia polonesa a passar-hi la tarda per celebrar Pasqua. Finalment vam dir de veure'ns al matí i anar al 798, el districte de l'art! Va ser un matí fantàstic, igual que els altres dos dies que vaig passar amb ella, i ja m'hagués agradat poder continuar compartint moments juntes, però se n'havia d'anar, l'esperava una aventura per tota la Xina i, després, per molts altres països!! Vaig sentir sort de conèixer-la, i no me n'oblidaré de la seva gran frase: “One smile a day keeps the doctor away!”
Aquella tarda, després de deixar la Hannah al 798, vaig agafar el metro per dirigir-me a la parada més al sud de Beijing, on viu l'Anna de Polònia. Anem a la mateixa classe i és una meravella de persona amb qui ens hem entès des del primer dia. Es veu que per ells Pasqua és una gran celebració i li sabia molt greu no poder-ho celebrar amb ningú, així que ens va convidar a mi i dues noies més per anar a casa seva, li feia molta il·lusió poder passar aquell dia especial per ella amb companyia de gent que apreciava. Ens va preparar tot de especialitats poloneses -i quina sopa més bona, buaaa!!!!- i les dues noies del Kazakhstan que també estaven convidades ens van oferir un pastís típic que es mengen allí -i jo em vaig sentir com si em regalessin la meva mona, i vaig estar més feliç que un gínjol! Després per pair el menjar fins i tot vam gaudir de la cerimònia del te! Però quan vam acabar ja era molt tard i vam començar a marxar. Realment havia estat un cap de setmana intens... però bonic!
La "meva mona"!!
La intensitat d'aprofitar els moments, però, no s'acabava aquí. Si bé l'endemà érem dilluns, seria un dilluns fora del normal. Un dilluns especial, i molt! La Marta venia a Beijing!!!! Tenia ganes d'abraçar aquella colomina tant riallera que transmetia energia positiva! Després de classe ens vam trobar al Lama Temple on vam descobrir -una vegada més..- la ineficàcia de les guies automàtiques pequineses, ens vam posar al dia i ens vam abraçar cinquanta mil vegades a la catalana, que es troba a faltar quan ets tant lluny! Aquell dia també vaig conèixer tres altres noies que treballaven amb ella, la Valeria, italiana, una noia xinesa de qui no en recordo el nom -dui bu qi!- i la Luna, també xinesa i a qui tindria la oportunitat de conèixer encara més a fons en alguna altra trobada -perquè per sort, les trobades amb la Marta no s'acabarien aquí! :D.
Vam anar caminant per Gulou Dajie, vam tastar els pals de fruita caramelitzats i vam endinsar-nos al famós carrer de botiguetes de Yandaixie que ens va portar al llac de Houhai. Allí, vam escolar-nos per uns carrerons, intentant fugir de l'aldarull de la gent, quan de sobte vam olorar una flaire de pizza que semblava ser deliciosa -ben bé com si fos als dibuixos animats- i... no ens hi vam poder resistir, ens va dur directament dins al restaurant.
Ja ho diuen ja que el món és un mocador. T'ho creus que Santa Coloma tingui 3000 habitants i ara, tu i jo, ens hàgim de trobar a la Xina?!!! :D Doncs que no s'acabin aquestes trobades!
________________
* Couchsurfing és una xarxa internacional sense ànim de lucre que connecta viatgers i locals arreu del món. Els locals ofereixen el seu sofà, llit o simplement temps per ensenyar la ciutat i els viatgers “surfegen” aquest couch (sofà) a canvi de bones converses, noves amistats, aprendre a cuinar plats d'un altre país o simplement un intercanvi cultural que sempre és enriquidor. Totalment recomanable -i ho dic perquè ho he provat, i més d'una i de dues vegades!!!! www.couchsurfing.org Feu-hi una ullada!
m'encantes!!! :)
ResponElimina