Van passar quatre dies i vam tenir les festes de Qingming a sobre (2-3-4 d'abril). Era un cap de setmana llarg on alguns van decidir viatjar. D'altres, com jo, vam decidir quedar-nos a Beijing i aprofitar per relaxar-nos, quedar amb amics i gaudir del cap de setmana... sempre i quan no sortís cap imprevist, com va ser el cas!
Era divendres i, amb els mexicans, l'Arturo i la Marilú, vam decidir anar a collir maduixes. Sí, sí, entre quelcom comú i atracció turística, és una activitat que s'ha posat de moda, i això de sortir de Beijing i anar a collir fruita és cada vegada més habitual. Anar a collir maduixes sonava de conya, així que vam agafar el metro i vam seguir les direccions que la meva profe ens havia donat. Estàvem mirant un cartell per agafar un altre bus, quan quelcom va començar a fallar. Era la meva panxa. Un dolor fortíssim va començar a apoderar-se de mi, cada vegada era més intens i persistent. Vam decidir entrar a l'únic “restaurant” que hi havia a la vora. Potser seient o anant al lavabo em trobaria millor, però de camí allí ja em vaig marejar, i una vegada vaig arribar al lavabo, l'únic que vaig aconseguir va ser vomitar!! Ja em veieu, tota marejada, amb un dolor extrem, pensant que no seria capaç de moure'm mai més d'allí. No em veia pas capaç d'agafar un bus de tornada... Al cap d'una estona d'un panorama similar, semblava que m'havia passat el mareig, i tot i que el dolor continuava, vaig dir-los que havíem d'aprofitar que em trobava una mica millor per marxar. Volíem agafar un taxi, però ni tan sols taxis hi havia en aquella zona...! Semblava ben bé desèrtic! I quin remei, doncs... a agafar bus i metro!! Tan sols tenia ganes d'arribar a casa, estirar-me al llit i desitjar que tot es calmés, que és el que normalment passa quan et trobes malament... però no va ser així aquesta vegada. Ni ser a casa ni el meu llit van curar-me els meus mals. Estava desesperada, ja no sabia com calmar aquell dolor -que a sobre era on és l'apèndix i el fet de pensar que potser m'haurien d'operar aquí Xina em moria!- així que vaig agafar el mòbil i vaig trucar el meu àngel de la guarda xinès, la Helen. Ella és la noia amb qui em trobo cada setmana per practicar alemany i xinès. Quan va saber el que em passava em va dir que m'esperés, que venia a casa meva de seguida i d'allí ens n'anàvem corrents a l'hospital. El curiós va ser que al cap de mitja hora, quan va venir... m'havia desaparegut el mal, com per art de màgia. Tot i això, vam decidir anar al metge perquè aquell mal no havia estat normal. Però no en vam treure gran cosa. Simplement van dir-me que “no deu ser res, potser alguna cosa que has menjat. Torna a casa i en cas que et fes mal altre vegada, ja tornaràs”. I efectivament, vaig haver de tornar-hi, perquè aquella nit vaig tornar a desesperar-me entre vòmits i dolor. És clar que, a l'anar a l'hospital al matí següent, ja no em feia mal altra vegada, però aquest cop m'hi van tenir força estona, entre proves i més proves i tenir-me una bona estona enxufada al suero. Que què va passar exactament? Encara que no sé ben bé ara. Si ja costa prou entendre els metges en català, imagineu-vos en xinès amb el caos que hi ha en un hospital a Beijing!! El cas és que tot va anar bé i estic sana i estàlvia... ufff!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada