Una vegada has posat els peus a Hong Kong, costa fer un pas enrere i tornar a la vida xinesa. El dia 1 de Maig, aprofitant les vacances que teníem, els mexicans i jo vam marxar cap a Hong Kong tot passant per Shenzhen, ja que és la manera més barata d'arribar-hi -i, total, Shenzhen i Hong Kong només estan separades per metro. És just creuar la frontera i te n'adones que quelcom és diferent: els edificis, els cotxes, la gent, tot té un altre caire!! En aquesta ciutat l'orient i l'occident s'ajunten per formar una barreja simplement fantàstica. Ens va meravellar, vaja.
La companyia també va ser immillorable, i és que aquesta parella de mexicans van fer que aquella setmana fossin set dies de riures a més no poder, d'anar amunt i avall, de descobriments gastronòmics, de jugar com nens petits i d'anècdotes que quedaran gravades a la memòria per molt de temps.
Un dels dies que érem a Hong Kong vam decidir agafar un ferri per anar a Macau, antiga colònia portuguesa. Macau és conegut pels casinos, però he de dir que vaig quedar més meravellada pel casc antic i per l'essència que s'hi respirava.
Com us he dit, hi hauria cinquanta mil anècdotes a explicar, però n'hi ha una que no ens cansem de recordar -fins i tot entre nosaltres, encara que pugui semblar que ja no té gràcia, continuem rient com a bojos quan hi pensem. Aquí us la deixo escrita:
"Hong Kong, Koowlon Island, Nathan Road, Chunking Mansions, Ashoka Hostel, 16è pis, habitació 1615. Quan ja feia una bona estona que sonava l'alarma d'incendis...
Lídia: ¿Ésto no es una alarma?
Marilú (entrant en pànic): ¡Tenemos que dejarlo TODO!
I la Marilú que s'aixeca corrents i sense sabates surt de l'habitació. Jo, amb calma, penso què hauria d'agafar.
- L'ordinador on hi tens tota la teva vida? No, que és a Beijing! El passaport? Lídia, sempre diuen que en cas d'incendi, ho deixis tot i surtis d'on ets ràpid!
Però, això si, abans de sortir de l'habitació em poso les xancletes... Sortim de l'habitació i, quan som a l'entradeta, l'indi de la “mini-recepció” riu i diu que no és res, que no és res, una falsa alarma. La Marilú, encara en estat de xoc, torna cap a l'habitació, i jo al darrera. En aquell moment es van obrint portes de les altres habitacions -que, més despistats que nosaltres, crec que s'han adonat del “fals incendi” pel nostre rebombori més que per l'alarma en sí.
- What happened? - Pregunta un home traient el cap per la porta de la seva habitació.
- Eh... eh... eh... - és l'únic que sap dir la Marilú.
- Ehm... nothing, nothing - és l'únic que se m'acudeix dir a mi, perquè de fet, me n'adono que encara no sé què ha passat realment.
L'home va a preguntar a l'indi què passa. L'indi tot rient li diu que algú cuinava a l'habitació i per això ha saltat l'alarma.
- Ha-ha-ha, how funny, huh?? - riu l'indi.
Tornem a l'habitació, ara sí rient del sideral que hem fet, i encara més quan veiem que l'Arturo ni s'ha immutat i encara està tan tranquil estirat al llit i enrient-se de nosaltres!"
Finalment es va acabar la setmana de glòria, havíem de tornar. Aquesta vegada, però, no agafàvem cap avió. Havíem decidit tornar en tren i ens esperaven 24 hores justes de Shenzhen a Beijing!! Un llit prou còmode, converses agradables i uns quants jocs van servir perquè les hores passessin prou de pressa. La sensació era de voler i no voler. Ja se sap, els viatges tan bonics sempre sap greu que s'acabin...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada