Life is like a box of chocolates

El dia que vaig actualitzar el bloc parlant de Hong Kong vaig guardar-me una foto, una foto que em feia especial il·lusió. Quan vam estar per HK, vam pujar al Victoria's Peak, una muntanya des d'on es tenen unes vistes de la ciutat espectaculars. Allí dalt hi ha diversos restaurants i botigues de tota mena i, de sobte... el vaig veure. I jo, és clar, no vaig poder marxar d'allà sense una fotografia.

És escoltar aquesta música, tancar els ulls.. i em vénen un munt de records al cap. Washington, que gran! Però sobretot, la bonica essència de la pel·lícula. I, com deia la mare d'en Forrest... la vida és com una capsa de bombons, no sabem mai el que ens tocarà. Jo durant tot aquest temps ho he anat descobrint, qui m'ho hagués dit, a mi, que ara seria a la Xina? Que hauria estat voltant per tots aquests països? Que hauria conegut gent meravellosa? Poc m'ho esperava. Evidentment, però, així és la vida... :) I el que queda!!

El meu àngel de la guarda xinès

Avui tinc ganes de presentar-vos una persona especial, la Helen. Va caure del cel ja fa uns mesos i des d'aleshores ha estat un plaer tenir-la aprop.

us ho podeu creure que això sigui al campus de la meva universitat??

Bé, de fet potser no va caure del cel, més aviat va aparèixer amb la seva bicicleta blava que conserva des de fa més de vint anys. Caminàvem el Karim i jo per BLCU, la universitat on s'havien conegut els seus pares, quan de sobte se'ns va aparèixer i ens va dir: “Coneixeu algú que parli Alemany???” Bé, suposo que va anar a topar-se amb les persones adequades. Resulta que ella havia viscut durant 8 anys a Viena, després havia estat un parell d'anys a Taiwan -d'on és el seu marit- i ara, que havia tornat a Beijing, el seu “poble” natal, havia decidit presentar-se a una entrevista de feina per ser professora d'Alemany. El parlava perfectament ja, tenia un molt bon nivell, però deia que estava nerviosa i que li agradaria poder practicar-lo... i li vam dir que cap problema, ens encantaria trobar-nos amb ella, fer un cafè i xerrar una estona amb ella.

Des d'aleshores ens hem anat trobant regularment, parlant en alemany, xinès o a vegades, tímidament, fins i tot s'atreveix amb l'anglès. És dolça, de ment molt oberta i amb ganes de canviar el món. Una gran, gran persona amb un grandíssim cor. I sort en vaig tenir d'ella quan em pensava que em moria amb l'apèndix... no sé que hagués fet si ella no hagués estat al meu costat en tot moment! La trobaré tant a faltar, quan me'n vagi... Sort que els àngels de la guarda sempre ens acompanyen... no? :)

Sara + dinar mexicà

Ja fa un parell de setmanes, el dia 15 de Maig, vaig retrobar-me amb algú que havia conegut gràcies a un somriure. Les dues estàvem en un bus ple de gent, i la dona que venia els tiquets no parava de cridar. Em podia haver estressat o posat nerviosa de pensar com d'amuntegats estàvem o la ma d'estona que tardaríem per arribar a casa, però simplement em vaig girar, la vaig veure, i ens vam somriure. Al cap de no res ja vam començar a xerrar i després ens vam intercanviar els mòbils. Així que ara fa un parell de setmanes li vaig dir que volia anar de compres, que si em volia acompanyar, i va dir que sí. És una noia molt tendra i maca, i m'ha proposat de viatjar amb ella a Shanghai abans de que me'n vagi, perquè ella és d'allà, a veure si ens ho podem muntar!

Després, a l'hora de dinar, els mexicans havien organitzat un dinar amb els de la seva classe en un restaurant mexicà i ens hi van convidar, així que ens hi vam ajuntar. Què dir-ne? De-li-ciós!!!!! I per pair-ho tot plegat, un vol descobrint el barri... i cap a casa s'ha dit. Va ser un dia realment fantàstic!

Hong Kong i Macau, uau!

Una vegada has posat els peus a Hong Kong, costa fer un pas enrere i tornar a la vida xinesa. El dia 1 de Maig, aprofitant les vacances que teníem, els mexicans i jo vam marxar cap a Hong Kong tot passant per Shenzhen, ja que és la manera més barata d'arribar-hi -i, total, Shenzhen i Hong Kong només estan separades per metro. És just creuar la frontera i te n'adones que quelcom és diferent: els edificis, els cotxes, la gent, tot té un altre caire!! En aquesta ciutat l'orient i l'occident s'ajunten per formar una barreja simplement fantàstica. Ens va meravellar, vaja.

La companyia també va ser immillorable, i és que aquesta parella de mexicans van fer que aquella setmana fossin set dies de riures a més no poder, d'anar amunt i avall, de descobriments gastronòmics, de jugar com nens petits i d'anècdotes que quedaran gravades a la memòria per molt de temps.

a l'avinguda de les estrelles

Victoria's Peak

amb el gran Buda

jugant com a nens petits a l'illa del gran buda...

i quedant xops de cap a peus!

Un dels dies que érem a Hong Kong vam decidir agafar un ferri per anar a Macau, antiga colònia portuguesa. Macau és conegut pels casinos, però he de dir que vaig quedar més meravellada pel casc antic i per l'essència que s'hi respirava.

en un dels casinos

prop de les restes de la catedral de St. Paul

Catedral de St. Paul

Com us he dit, hi hauria cinquanta mil anècdotes a explicar, però n'hi ha una que no ens cansem de recordar -fins i tot entre nosaltres, encara que pugui semblar que ja no té gràcia, continuem rient com a bojos quan hi pensem. Aquí us la deixo escrita:

"Hong Kong, Koowlon Island, Nathan Road, Chunking Mansions, Ashoka Hostel, 16è pis, habitació 1615. Quan ja feia una bona estona que sonava l'alarma d'incendis...

Lídia: ¿Ésto no es una alarma?

Marilú (entrant en pànic): ¡Tenemos que dejarlo TODO!

I la Marilú que s'aixeca corrents i sense sabates surt de l'habitació. Jo, amb calma, penso què hauria d'agafar.

- L'ordinador on hi tens tota la teva vida? No, que és a Beijing! El passaport? Lídia, sempre diuen que en cas d'incendi, ho deixis tot i surtis d'on ets ràpid!

Però, això si, abans de sortir de l'habitació em poso les xancletes... Sortim de l'habitació i, quan som a l'entradeta, l'indi de la “mini-recepció” riu i diu que no és res, que no és res, una falsa alarma. La Marilú, encara en estat de xoc, torna cap a l'habitació, i jo al darrera. En aquell moment es van obrint portes de les altres habitacions -que, més despistats que nosaltres, crec que s'han adonat del “fals incendi” pel nostre rebombori més que per l'alarma en sí.

- What happened? - Pregunta un home traient el cap per la porta de la seva habitació.

- Eh... eh... eh... - és l'únic que sap dir la Marilú.

- Ehm... nothing, nothing - és l'únic que se m'acudeix dir a mi, perquè de fet, me n'adono que encara no sé què ha passat realment.

L'home va a preguntar a l'indi què passa. L'indi tot rient li diu que algú cuinava a l'habitació i per això ha saltat l'alarma.

- Ha-ha-ha, how funny, huh?? - riu l'indi.

Tornem a l'habitació, ara sí rient del sideral que hem fet, i encara més quan veiem que l'Arturo ni s'ha immutat i encara està tan tranquil estirat al llit i enrient-se de nosaltres!"

Finalment es va acabar la setmana de glòria, havíem de tornar. Aquesta vegada, però, no agafàvem cap avió. Havíem decidit tornar en tren i ens esperaven 24 hores justes de Shenzhen a Beijing!! Un llit prou còmode, converses agradables i uns quants jocs van servir perquè les hores passessin prou de pressa. La sensació era de voler i no voler. Ja se sap, els viatges tan bonics sempre sap greu que s'acabin...!

24 hores de tren dónen per molt

Dies bojos – Hannah – St Jordi – Pasqua – Marta!!!

Després d'aquell petit ensurt que es va solucionar -dec tenir un àngel de la guarda aprop!!- van venir uns dies de molt estres. S'acostaven els exàmens de meitat de semestre i impactaven molt. Calia fer una bona feina i hi havia molta matèria a estudiar, però ens hi vam posar i al cap de no res van haver passat. Justament el penúltim dia, quan estava a la cafeteria estudiant, rebo un sms en anglès al mòbil: “Heey Lídia, Acabo de conèixer la Marta!! I diu que vius a Beijing. Estic anant cap allà ara, si demà tens temps potser voldries quedar?! Petons, Hannah”. Resulta que era una noia que just havia conegut a la Marta Mise, l'altre colomina xinesa :P que havia arribat a Tianjin aquell mateix dia, o el dia anterior! La Hannah havia estat fent couchsurfing* a casa de la noia amb qui la Marta estaria treballant, i per això s'havien conegut. Que boja la Marta, vaig pensar!! Però que divertit, també! Vaig contestar-li el missatge dient-li que i tant, l'endemà acabava exàmens i estaria encantadíssima de trobar-me amb ella.

Al final, els meus amics mexicans, l'Arturo i la Marilú, també es van apuntar a venir, ja que havíem decidit anar a l'àrea de Houhai i ells sempre hi havien volgut anar, però no hi havien estat mai. Va resultar que la Hannah va ser una persona suuuper maca, oberta, amb una rialla encomanadissa amb la qui la diversió està assegurada. Com ja he dit, vam estar per l'area de Houhai, on els hutongs formen aquells carrerons antics i et trobes el Beijing més tradicional. A la nit, Houhai és conegut pels seus bars al costat del llac, en un ambient relaxat però ple de diversió a la vegada.

Amb la Hannah en un dels bars de Houhai

L'endemà va ser Sant Jordi. Uf, un Sant Jordi lluny de Catalunya... o d'Alemanya! Però això no em va impedir regalar un llibre, ja em coneixeu! Si se'm posa una cosa entre cella i cella la faig, costi el que costi. M'havia guardat el matí per parlar amb el Karim, per impregnar-me una mica de l'essència de St. Jordi -encara que a distància, la màgia fa meravelles- i per regalar-li el llibre! Després, però, tenia tota una tarda lliure... què faria? Va ser llavors quan va sonar el mòbil. Era la Hannah! “Tens temps?? Vols quedar una altra vegada??” I taaaaaaaaaaant que sí!!! M'havia dit d'anar al “niu”, a l'estadi olímpic, i m'anava perfecte perquè és al costat de casa meva, a uns deu minuts amb bus -i això considerant que visc a Beijing és com si fos a una passa! Abans d'anar a la parada de bus, però... no me'n vaig poder resistir. Vaig recordar que aprop d'allí hi havia una parada de flors i hi vaig anar, i vaig comprar dues roses precioses per 3 yuans cadascuna (uns 60 cèntims d'€ en total, us devien sortir més cares a vosaltres, eh? Jeje!). Mentre esperava a la Hannah al niu, no em vaig poder escapar dels xinesos que em demanaven fotos amb ells, però tampoc és que em molesti, al contrari, sempre em fa gràcia. Et fa sentir important, guapo/a, com una estrella vaja!! Aquest sentiment a Catalunya mai el tindria... l'he d'aprofitar! Jajaja. Quan va venir, va quedar xocada de veure'm amb les roses, però aleshores li vaig explicar el perquè i li va encantar! Vam estar força estona voltant per allà, meravellant-los de l'edifici, sobretot de la il·luminació a la nit i, quan ja feia fred, vam decidir anar a sopar... on??? Al millor restaurant de jiaozi i baozi de la ciutat, a Xidan!!!!

En 赵嘉成 (zhào jiā chéng)

La Hannah marxava l'endemà i les dues teníem ganes de veure'ns encara un altre cop i acomiadar-nos. Jo, però, estava convidada a casa d'una noia polonesa a passar-hi la tarda per celebrar Pasqua. Finalment vam dir de veure'ns al matí i anar al 798, el districte de l'art! Va ser un matí fantàstic, igual que els altres dos dies que vaig passar amb ella, i ja m'hagués agradat poder continuar compartint moments juntes, però se n'havia d'anar, l'esperava una aventura per tota la Xina i, després, per molts altres països!! Vaig sentir sort de conèixer-la, i no me n'oblidaré de la seva gran frase: “One smile a day keeps the doctor away!”

Aquella tarda, després de deixar la Hannah al 798, vaig agafar el metro per dirigir-me a la parada més al sud de Beijing, on viu l'Anna de Polònia. Anem a la mateixa classe i és una meravella de persona amb qui ens hem entès des del primer dia. Es veu que per ells Pasqua és una gran celebració i li sabia molt greu no poder-ho celebrar amb ningú, així que ens va convidar a mi i dues noies més per anar a casa seva, li feia molta il·lusió poder passar aquell dia especial per ella amb companyia de gent que apreciava. Ens va preparar tot de especialitats poloneses -i quina sopa més bona, buaaa!!!!- i les dues noies del Kazakhstan que també estaven convidades ens van oferir un pastís típic que es mengen allí -i jo em vaig sentir com si em regalessin la meva mona, i vaig estar més feliç que un gínjol! Després per pair el menjar fins i tot vam gaudir de la cerimònia del te! Però quan vam acabar ja era molt tard i vam començar a marxar. Realment havia estat un cap de setmana intens... però bonic!

La "meva mona"!!

La intensitat d'aprofitar els moments, però, no s'acabava aquí. Si bé l'endemà érem dilluns, seria un dilluns fora del normal. Un dilluns especial, i molt! La Marta venia a Beijing!!!! Tenia ganes d'abraçar aquella colomina tant riallera que transmetia energia positiva! Després de classe ens vam trobar al Lama Temple on vam descobrir -una vegada més..- la ineficàcia de les guies automàtiques pequineses, ens vam posar al dia i ens vam abraçar cinquanta mil vegades a la catalana, que es troba a faltar quan ets tant lluny! Aquell dia també vaig conèixer tres altres noies que treballaven amb ella, la Valeria, italiana, una noia xinesa de qui no en recordo el nom -dui bu qi!- i la Luna, també xinesa i a qui tindria la oportunitat de conèixer encara més a fons en alguna altra trobada -perquè per sort, les trobades amb la Marta no s'acabarien aquí! :D.

Vam anar caminant per Gulou Dajie, vam tastar els pals de fruita caramelitzats i vam endinsar-nos al famós carrer de botiguetes de Yandaixie que ens va portar al llac de Houhai. Allí, vam escolar-nos per uns carrerons, intentant fugir de l'aldarull de la gent, quan de sobte vam olorar una flaire de pizza que semblava ser deliciosa -ben bé com si fos als dibuixos animats- i... no ens hi vam poder resistir, ens va dur directament dins al restaurant.

Ja ho diuen ja que el món és un mocador. T'ho creus que Santa Coloma tingui 3000 habitants i ara, tu i jo, ens hàgim de trobar a la Xina?!!! :D Doncs que no s'acabin aquestes trobades!

La Marta i jo :)))

________________

* Couchsurfing és una xarxa internacional sense ànim de lucre que connecta viatgers i locals arreu del món. Els locals ofereixen el seu sofà, llit o simplement temps per ensenyar la ciutat i els viatgers “surfegen” aquest couch (sofà) a canvi de bones converses, noves amistats, aprendre a cuinar plats d'un altre país o simplement un intercanvi cultural que sempre és enriquidor. Totalment recomanable -i ho dic perquè ho he provat, i més d'una i de dues vegades!!!! www.couchsurfing.org Feu-hi una ullada!

Petit ensurt

Van passar quatre dies i vam tenir les festes de Qingming a sobre (2-3-4 d'abril). Era un cap de setmana llarg on alguns van decidir viatjar. D'altres, com jo, vam decidir quedar-nos a Beijing i aprofitar per relaxar-nos, quedar amb amics i gaudir del cap de setmana... sempre i quan no sortís cap imprevist, com va ser el cas!

Era divendres i, amb els mexicans, l'Arturo i la Marilú, vam decidir anar a collir maduixes. Sí, sí, entre quelcom comú i atracció turística, és una activitat que s'ha posat de moda, i això de sortir de Beijing i anar a collir fruita és cada vegada més habitual. Anar a collir maduixes sonava de conya, així que vam agafar el metro i vam seguir les direccions que la meva profe ens havia donat. Estàvem mirant un cartell per agafar un altre bus, quan quelcom va començar a fallar. Era la meva panxa. Un dolor fortíssim va començar a apoderar-se de mi, cada vegada era més intens i persistent. Vam decidir entrar a l'únic “restaurant” que hi havia a la vora. Potser seient o anant al lavabo em trobaria millor, però de camí allí ja em vaig marejar, i una vegada vaig arribar al lavabo, l'únic que vaig aconseguir va ser vomitar!! Ja em veieu, tota marejada, amb un dolor extrem, pensant que no seria capaç de moure'm mai més d'allí. No em veia pas capaç d'agafar un bus de tornada... Al cap d'una estona d'un panorama similar, semblava que m'havia passat el mareig, i tot i que el dolor continuava, vaig dir-los que havíem d'aprofitar que em trobava una mica millor per marxar. Volíem agafar un taxi, però ni tan sols taxis hi havia en aquella zona...! Semblava ben bé desèrtic! I quin remei, doncs... a agafar bus i metro!! Tan sols tenia ganes d'arribar a casa, estirar-me al llit i desitjar que tot es calmés, que és el que normalment passa quan et trobes malament... però no va ser així aquesta vegada. Ni ser a casa ni el meu llit van curar-me els meus mals. Estava desesperada, ja no sabia com calmar aquell dolor -que a sobre era on és l'apèndix i el fet de pensar que potser m'haurien d'operar aquí Xina em moria!- així que vaig agafar el mòbil i vaig trucar el meu àngel de la guarda xinès, la Helen. Ella és la noia amb qui em trobo cada setmana per practicar alemany i xinès. Quan va saber el que em passava em va dir que m'esperés, que venia a casa meva de seguida i d'allí ens n'anàvem corrents a l'hospital. El curiós va ser que al cap de mitja hora, quan va venir... m'havia desaparegut el mal, com per art de màgia. Tot i això, vam decidir anar al metge perquè aquell mal no havia estat normal. Però no en vam treure gran cosa. Simplement van dir-me que “no deu ser res, potser alguna cosa que has menjat. Torna a casa i en cas que et fes mal altre vegada, ja tornaràs”. I efectivament, vaig haver de tornar-hi, perquè aquella nit vaig tornar a desesperar-me entre vòmits i dolor. És clar que, a l'anar a l'hospital al matí següent, ja no em feia mal altra vegada, però aquest cop m'hi van tenir força estona, entre proves i més proves i tenir-me una bona estona enxufada al suero. Que què va passar exactament? Encara que no sé ben bé ara. Si ja costa prou entendre els metges en català, imagineu-vos en xinès amb el caos que hi ha en un hospital a Beijing!! El cas és que tot va anar bé i estic sana i estàlvia... ufff!

Escapada a Luoyang

Luoyang és una ciutat a unes 10 hores amb tren de Beijing, a la província de Henan, i és una de les antigues capitals de Xina. Una noia que el semestre passat anava a la meva classe em va proposar d'anar-hi un cap de setmana i vaig pensar... i per què no? Així que el cap de setmana del 26-27 de Març -queda lluny, ja, oi? perdoneu-me el retard!- vam anar-hi a treure el cap! Vam marxar divendres a la nit amb tren, així que vam poder dormir tota la nit i vam arribar allà al matí disposades a explorar aquella ciutat tant diferent a la nostra. Durant els dos dies que vam rondar per allà vam visitar les impressionants grutes Longmen, el Temple Guanlin, o el Temple del cavall blanc, que fou el primer temple budista construït a la Xina. Tot això, a part de perdre'ns pel centre de la ciutat, on l'essència que s'hi respirava no tenia preu. Allí la gent feia vida al carrer, era ben bé com si fossin “encara més” de poble, i ja us podeu imaginar com em va agradar! Una anècdota curiosa a explicar és la del diumenge, abans d'agafar el tren de tornada. Resulta que teníem encara una estoneta lliure i vam decidir asseure'ns en un banc d'un parc i simplement gaudir del plaer de no fer res. La gent ens va començar a mirar -com acostuma a fer tothom, però aquí encara més!- però cap d'ells s'atrevia a dir-nos res. Finalment un home, ja gran, va acostar-se i ens va preguntar que d'on érem. Tot simpàtic, va continuar xerrant, però el que va ser graciós fou que de mica en mica la gent es va anar acostant, cada vegada més i més gent fins que al final estàvem rodejades per més de trenta persones, totes curioses per veure aquelles dues waiguoren -estrangeres- que no eren ni gens morenes ni tenien els ulls axinats com ells. Fins i tot ens volien convidar a sopar, però vam haver de dir-los que no, el tren ens esperava i havíem de tornar a Beijing, on arribaríem just l'endemà a les 7 del matí, apunt per agafar un bus i anar a la universitat a classe.

Són en viatges com aquest on te n'adones del valor de les petites coses. Com una persona totalment desconeguda, de cop i volta, pot dedicar-te un somriure. Com el fet de tenir els cabells d'un color diferent pot fer que et mirin tan estrany, però no té perquè ser dolent, potser només és curiositat. Com una persona que semblava que coneixies potser no era qui creies que era. A vegades la vida ens sorprèn. Els viatges sempre et fan créixer i de tot, de tot se n'aprèn i en surts reforçat.

Dones colomines a Pequín

Era diumenge, just després que el Karim marxés cap a Alemanya-Marroc, i ja m'esperava una altra visita. Era una coincidència força gran, de fet quan m'ho havia dit ma mare unes setmanes abans ni m'ho creia. Les dones colomines venien de viatge a Beijing! I sí, resulta que havia quedat que aquell diumenge em trobaria amb elles. Bus 307 fins a Wudaokou, i d'allí bus 331 fins al Palau d'estiu, allí era on tenien planejat passar el matí aquell grup de colomines -i algun que altre colomí- plenes d'energia i alegria. Jo m'esperava a la porta principal, per on anaven passant grups i més grups de gent. Fins i tot tenia por de no ser capaç de reconèixer-los. “Qui sap, potser passaran per aquí i no te n'adonaràs que són ells”, em deia a mi mateixa. Però va ser llavors quan vaig veure aparèixer una senyera catalana seguida de cares conegudes, eren ells! I que estrany tot plegat, tenir a tanta gent que coneixia de tota la vida davant dels meus ulls... a Beijing!! Va ser un matí de xerrar i xerrar, de posar-nos al dia, de fotos i d'adonar-me que l'edat d'una persona no es mesura en números, sinó en la vitalitat que cadascú duu dins seu. I és aquelles dones irradiaven alegria, felicitat i vitalitat a més no poder!! Jo volia ser com elles, de gran :). Després del Palau d'estiu, van convèncer-me perquè continués amb elles tot el dia, així que vam anar a una fàbrica de perles, a dinar i, després, a l'àrea dels Hutongs, a Houhai, on vam visitar la torre del tambor i de la campana, vam fer un passeig amb rickshaw, vam veure un hutong tradicional per dins, vam caminar a prop del llac i fins i tot vam fer algunes compres. Realment va ser un dia fantàstic, gaudint d'una companyia catalana extraordinària!! Què més podia demanar??

Tornada a la Xina, tres setmanes de Karim

Tornava a la Xina després d'un mes tranquil i relaxat a casa i m'endinsava en el que seria un temps de feina i estres, però també dolçor i bona companyia. Nou semestre, nou nivell, nova classe, nova gent, nous professors... molta feina a fer, però de ganes no en faltaven. I al cap de no res de començar, va arribar qui tant esperava, el Karim. Tres setmanes senceres per gaudir de la seva companyia, no era pas poc! Vaig tenir temps d'exprimir-lo i vam fer de tot i més.

Als matins jo anava a classe i ens trobàvem a la universitat, on dinàvem amb els meus amics. Després intentava fer una mica de feina per l'endemà i, quan acabava, ens n'anàvem a explorar Beijing!! Les anades i vingudes amb metro i bus eren constants, al final “lluny” o “a prop” són paraules que acaben sent relatives. Quan t'acostumes a viure en una ciutat com Beijing, haver d'estar al metro durant 40 minuts per anar a donar un vol acaba per fer-se normal. I clar, cal recordar que vinc de Santa Coloma... el salt SCQ-Beijing ha estat raonablement gran!

En tants dies hi ha hagut moments per tot. Per visitar els llocs més emblemàtics de la ciutat, per endinsar-nos pels petits racons no tant turístics, dies per no fer res i mirar una pel·lícula tranquil·lament, per comprar i regatejar en els més sorollosos mercats, per anar a l'opera, i fins i tot hi ha hagut temps per donar una segona oportunitat a la muralla xina i visitar-la altra vegada, aquest cop sense morir congelats.

Plaça de Tiananmen

Old Gate de Tsinghua, la meva universitat

el Karim, envoltat de neu, al Temple del cel, després de molts anys... :)

al temple del cel, donant gràcies per la bona collita? jaja

llac del palau d'estiu, mig congelat encara

al sortir de l'opera, davant de "l'ou" amb els mexicans

al niuet!

dins l'estadi

aquí és on la seva mare havia viscut... wow, que petit és el món!!

i aquí el seu pare, al segon o tercer pis, habitació de l'esquerre :)

campus de BLCU, on els seus pares es van conèixer... ja fa uns quants anys!

llac de Houhai

a la gran muralla, sans i estalvis, sense passar fred ni ser estafats, síííí!!!!!!

uhmmm, impressionant, tranquil.la i solitaria... magnífic!

mercat nocturn -i delicatessens exòtiques- a Wangfujing

Però, per sobre de tot, si una cosa vam fer durant aquells dies... va ser menjar. Vam gaudir de la cuina xinesa i dels seus plats suculents al màxim. I és que aquí menjar fora és molt barat -quan dic molt, vull dir MOLT-, i nosaltres ho ho vam aprofitar.

el Karim i unes postres força característiques, però realment bones, mm!

el nostre estimadíssim iogur de carrer, perquè només te'l pots beure al carrer, ja que has de tornar el pot :) deliciós!

Menjant jiaozi i baozi al restaurant que em va descobrir la seva mare. Petit, deliciós, amb gent encantadora i humil. D'aquells que vist des de fora no hi entraries mai, però una vegada hi has entrat, no pots deixar d'anar-hi una i una altra vegada. :)

Tres setmanes semblen molt llargues. Al principi sembla que no s'hagin d'acabar mai. Vols fer això i allò i allò altre i et dius que tindràs temps per tot, perquè tres setmanes donen per molt... però arriba un dia que s'acaben, com també ho va fer aquesta visita, i hi va haver un dia que el Karim va haver de marxar. Però tot continua. Gràcies per aquests fantàstics dies Karim!

Since you left I haven't eaten jiaozi and baozi, I really miss them. I really miss you.