Fa dues setmanes la mare del Karim va venir a Beijing per assistir a un curs per a professors de xinès on havia estat convidada. Era una bona oportunitat per trobar-me amb ella i conèixer una mica més a fons a la mare del meu xicot i aprofitar perque m'expliqués les seves aventures a la Xina, ja que hi havia viscut tants anys. Així que havíem dit de quedar el dimarts quan jo acabés les classes per anar a dinar i passar la tarda juntes explorant Pequín i recordant els seus vells temps.
Ens vam trobar a la porta sud de Qinhua, la meva universitat, i una de les primeres coses que em va dir és que estava aclaparada de com havia canviat la zona. La universitat estava irreconeixible així com tot Wudaokou, que si ara estava ple d'edificis alts i zones industrials amb gent important amb maletí rondant per allà constantment, quan ella hi vivia era un poblet on hi havia rucs i carros al carrer. Se'm va fer difícil d'imaginar, però aleshores em va dir que m'imaginés, per un moment, que tornés al cap de vint anys a Schwäbisch Hall, al meu estimat poblet d'Alemanya, i que en comptes de les màgiques i dolces casetes de fusta al costat del riu, m'hi trobés gratacels. La veritat se'm va posar la pell de gallina i vaig demanar siusplau que això no passi mai!! Amb aquestes i altres converses vam anar cap a un restaurant, on ens esperava un bon dinar i tot d'històries de moltes cultures i idiomes i embolics. És el que té parlar d'una família que té els orígens en un noi del Marroc, una noia d'Alemanya que es van conèixer a la Xina...! La seva història no va ser sempre fàcil, però això també va implicar que no fos avorrida, i en alguns casos va ser molt divertida...!
I, la veritat, el resultat n'ha acabat sent molt positiu! Són una família ben bonica. Després de dinar, la Heike va decidir portar-me a un indret de Pequín que li agrada molt: el temple del cel. La veritat és que em va fascinar, era un lloc molt i molt bonic. Ja tinc ganes de tornar-hi.
Després d'una bona passejada, de veure gent fent exercici i agafant energia dels arbres, gent jugant a cartes o al dominó, vam agafar al metro per anar a Wánfǔjǐng, un dels carrers comercials més famosos de Beijing. Primer de tot, però, ens vam prendre el luxe de reposar per uns instants i passar per un xīnbākè -així és com s'anomenen a Xina els Starbucks- a prendre un cafè. De fet, ens ho podíem haver estalviat perfectament, perquè quan en vam sortir vam passar per davant d'una botiga de te i ens van entabanar per entrar-hi. La veritat eren molt amables i la mare del Karim va aprofitar per comprar-ne algun i, mentrestant, ens en van fer provar cinquanta mil i un de diferents. I, a la vegada, vaig comprovar, per si encara no m'havia quedat clar fins al moment, que el xinès de la Heike és implecable. Per dins, pensava... jo, de gran, vull ser com ella.
Quan finalment vam sortir-ne, vam anar a una gran llibreria, ja que ella havia de comprar uns llibres per les seves classes de xinès que no podia trobar al Marroc. Després vam dirigir-nos cap a un carrer estretonet molt conegut on hi ha un mercat de nit i s'hi pot trobar tot de menjar exquisit... però també molt exòtic: cruixents escorpins i aranyes i ves a saber quins altres insectes és el que més em va impactar. Els venedors afirmaven que eren deliciosos, però jo només de veure'ls com es movien encara abans de posar-los a fregir em feia una esgarrifor terrible! És clar que també hi havia altres coses més normals, però ens vam conformar en passejar i gaudir de l'ambient tant especial.
Tot i això, ja se'ns havia obert una mica la gana, i vam decidir anar a menjar jiaozi i baozi. Quan anàvem a buscar el metro, vam veure un d'aquests típics “taxistes” que condueixen una petita motocicleta amb una espècie de cabina al darrere per portar-hi algú. Evidentment gaire legals no són, però és una manera que tenen per guanyar uns quants calers. La Heike em va mirar i em va dir “tens por?”. Li vaig dir que no, així que em va dir: “Doncs som-hi!” I dit i fet, vam pujar-hi i li vam dir que volíem anar a menjar jiaozi per la zona de Xidan.
L'home, tot i tenir un accent força complicat d'entendre, va ser molt amable i fins i tot ens va dur per la plaça de Tiananmen i va reduir la marxa perquè féssim unes quantes fotos de la ciutat prohibida. Després, va seguir les nostres indicacions al peu de la lletra. No volíem cap restaurant modern, volíem alguna cosa autèntica on poguéssim menjar jiaozi i baozi dels bons de tota la vida. Així que després d'endinsar-nos cap a uns carrerons estrets amb aquella motocicleta que espetarregava a cada instant, vam arribar a un restaurant molt còmic, i dic còmic perquè sí, era del tot autèntic, però... la gent fins i tot es portava el seu menjar! No em direu que això no té la seva gràcia... El cas, que vam gaudir d'un sopar es-pec-ta-cu-lar! Una sopa deliciosa, jiaozi i maozi per donar i per vendre i begudes... tot per 40 Yuans -a dia d'avui, 4,49€ per sopar les dues!!!! I, amb la panxa pleníssima i la motxilla omplerta d'històries d'altres temps, vam anar tirant cadascú cap a casa seva. Però com que havíem passat un dia tant bonic, vam decidir repetir, així que l'endemà ens tornàvem a trobar per sopar i ja per acomiadar-nos, perquè era el seu últim dia a la capital xinesa...
Dimecres va ser sortir de classe de caràcters de la tarda i pedalejar ben fort per trobar-me amb la Heike altra vegada, en tenia moltes ganes. És una persona molt maca i m'havia fet sentir molt bé, i quan estàs tant lluny de casa sempre és molt bonic trobar-te amb algú proper a tu. El madrileny m'havia recomanat un restaurant de menjar de sichuan -conegut per ser força picant- molt a prop de la universitat. Era un lloc petit, res modern, que passava força desapercebut. Vaig creure que era el lloc ideal, a ella li agradaven aquesta mena de llocs. I vam escollir bé. Una vegada més, el menjar deliciós, la companyia ideal i la conversa fluida van fer d'una nit que hagués pogut ser simple i avorrida una nit entretinguda i que es quedarà gravada en la meva ment per molt de temps. Tot molt natural, res important, però acollidor i fent-me sentint molt bé. Ara que ja fa dies que ha passat i miro enrere... somric. I això és bonic. Gràcies per aquells dos dies Heike, espero retrobar-nos ben aviat a Schwäbisch Hall, Agadir, Barcelona, o on sigui que les circumstàncies ens duguin!
