Visita de la Heike

Fa dues setmanes la mare del Karim va venir a Beijing per assistir a un curs per a professors de xinès on havia estat convidada. Era una bona oportunitat per trobar-me amb ella i conèixer una mica més a fons a la mare del meu xicot i aprofitar perque m'expliqués les seves aventures a la Xina, ja que hi havia viscut tants anys. Així que havíem dit de quedar el dimarts quan jo acabés les classes per anar a dinar i passar la tarda juntes explorant Pequín i recordant els seus vells temps.

Ens vam trobar a la porta sud de Qinhua, la meva universitat, i una de les primeres coses que em va dir és que estava aclaparada de com havia canviat la zona. La universitat estava irreconeixible així com tot Wudaokou, que si ara estava ple d'edificis alts i zones industrials amb gent important amb maletí rondant per allà constantment, quan ella hi vivia era un poblet on hi havia rucs i carros al carrer. Se'm va fer difícil d'imaginar, però aleshores em va dir que m'imaginés, per un moment, que tornés al cap de vint anys a Schwäbisch Hall, al meu estimat poblet d'Alemanya, i que en comptes de les màgiques i dolces casetes de fusta al costat del riu, m'hi trobés gratacels. La veritat se'm va posar la pell de gallina i vaig demanar siusplau que això no passi mai!! Amb aquestes i altres converses vam anar cap a un restaurant, on ens esperava un bon dinar i tot d'històries de moltes cultures i idiomes i embolics. És el que té parlar d'una família que té els orígens en un noi del Marroc, una noia d'Alemanya que es van conèixer a la Xina...! La seva història no va ser sempre fàcil, però això també va implicar que no fos avorrida, i en alguns casos va ser molt divertida...!

I, la veritat, el resultat n'ha acabat sent molt positiu! Són una família ben bonica. Després de dinar, la Heike va decidir portar-me a un indret de Pequín que li agrada molt: el temple del cel. La veritat és que em va fascinar, era un lloc molt i molt bonic. Ja tinc ganes de tornar-hi.

Després d'una bona passejada, de veure gent fent exercici i agafant energia dels arbres, gent jugant a cartes o al dominó, vam agafar al metro per anar a Wánfǔjǐng, un dels carrers comercials més famosos de Beijing. Primer de tot, però, ens vam prendre el luxe de reposar per uns instants i passar per un xīnbākè -així és com s'anomenen a Xina els Starbucks- a prendre un cafè. De fet, ens ho podíem haver estalviat perfectament, perquè quan en vam sortir vam passar per davant d'una botiga de te i ens van entabanar per entrar-hi. La veritat eren molt amables i la mare del Karim va aprofitar per comprar-ne algun i, mentrestant, ens en van fer provar cinquanta mil i un de diferents. I, a la vegada, vaig comprovar, per si encara no m'havia quedat clar fins al moment, que el xinès de la Heike és implecable. Per dins, pensava... jo, de gran, vull ser com ella.

Quan finalment vam sortir-ne, vam anar a una gran llibreria, ja que ella havia de comprar uns llibres per les seves classes de xinès que no podia trobar al Marroc. Després vam dirigir-nos cap a un carrer estretonet molt conegut on hi ha un mercat de nit i s'hi pot trobar tot de menjar exquisit... però també molt exòtic: cruixents escorpins i aranyes i ves a saber quins altres insectes és el que més em va impactar. Els venedors afirmaven que eren deliciosos, però jo només de veure'ls com es movien encara abans de posar-los a fregir em feia una esgarrifor terrible! És clar que també hi havia altres coses més normals, però ens vam conformar en passejar i gaudir de l'ambient tant especial.

Tot i això, ja se'ns havia obert una mica la gana, i vam decidir anar a menjar jiaozi i baozi. Quan anàvem a buscar el metro, vam veure un d'aquests típics “taxistes” que condueixen una petita motocicleta amb una espècie de cabina al darrere per portar-hi algú. Evidentment gaire legals no són, però és una manera que tenen per guanyar uns quants calers. La Heike em va mirar i em va dir “tens por?”. Li vaig dir que no, així que em va dir: “Doncs som-hi!” I dit i fet, vam pujar-hi i li vam dir que volíem anar a menjar jiaozi per la zona de Xidan.

L'home, tot i tenir un accent força complicat d'entendre, va ser molt amable i fins i tot ens va dur per la plaça de Tiananmen i va reduir la marxa perquè féssim unes quantes fotos de la ciutat prohibida. Després, va seguir les nostres indicacions al peu de la lletra. No volíem cap restaurant modern, volíem alguna cosa autèntica on poguéssim menjar jiaozi i baozi dels bons de tota la vida. Així que després d'endinsar-nos cap a uns carrerons estrets amb aquella motocicleta que espetarregava a cada instant, vam arribar a un restaurant molt còmic, i dic còmic perquè sí, era del tot autèntic, però... la gent fins i tot es portava el seu menjar! No em direu que això no té la seva gràcia... El cas, que vam gaudir d'un sopar es-pec-ta-cu-lar! Una sopa deliciosa, jiaozi i maozi per donar i per vendre i begudes... tot per 40 Yuans -a dia d'avui, 4,49€ per sopar les dues!!!! I, amb la panxa pleníssima i la motxilla omplerta d'històries d'altres temps, vam anar tirant cadascú cap a casa seva. Però com que havíem passat un dia tant bonic, vam decidir repetir, així que l'endemà ens tornàvem a trobar per sopar i ja per acomiadar-nos, perquè era el seu últim dia a la capital xinesa...

Dimecres va ser sortir de classe de caràcters de la tarda i pedalejar ben fort per trobar-me amb la Heike altra vegada, en tenia moltes ganes. És una persona molt maca i m'havia fet sentir molt bé, i quan estàs tant lluny de casa sempre és molt bonic trobar-te amb algú proper a tu. El madrileny m'havia recomanat un restaurant de menjar de sichuan -conegut per ser força picant- molt a prop de la universitat. Era un lloc petit, res modern, que passava força desapercebut. Vaig creure que era el lloc ideal, a ella li agradaven aquesta mena de llocs. I vam escollir bé. Una vegada més, el menjar deliciós, la companyia ideal i la conversa fluida van fer d'una nit que hagués pogut ser simple i avorrida una nit entretinguda i que es quedarà gravada en la meva ment per molt de temps. Tot molt natural, res important, però acollidor i fent-me sentint molt bé. Ara que ja fa dies que ha passat i miro enrere... somric. I això és bonic. Gràcies per aquells dos dies Heike, espero retrobar-nos ben aviat a Schwäbisch Hall, Agadir, Barcelona, o on sigui que les circumstàncies ens duguin!

Esperit Nialet... també a Beijing!

Fa un parell de dissabtes, el dia 20 de Novembre, vaig viure una experiència molt i molt bonica. Ser dissabte i despertar-se a les 6 no lliga gaire, però tots sabem que a vegades els esforços valen la pena. 6:45, esperava el bus davant de casa meva. 7:20, em trobava amb la Vicky a l'estació de metro de Wudaokou. Al cap d'uns quaranta minuts arribàvem a l'estació de Guomao, on ens trobàvem amb en David -de Leeds, Anglaterra- un dels organitzadors que ens portaria fins al lloc on ens dirigíem. Al cap de poca estona va anar arribant més i més gent. Entre ells, una tal Laura. Endevineu d'on era: de Barcelona! I sí, evidentment parlava català. Doncs una vegada més aquí encaixaria la frase “el món és un mocador!” Una vegada hi vam ser tots, vam agafar un bus que va tardar gairebé una hora i ja hi vam ser. I alguns de vosaltres us preguntareu... i on vau anar?? Doncs bé, a una “migrant school”. Xina està creixent i s'està industrialitzant moltíssim en els últims anys, i molta gent ha deixat el camp i les zones rurals per anar a viure a les ciutats en busca d'una vida millor. Tenint en compte que això és Xina, vol dir un moviment de masses espectacular, i doncs sorgeixen alguns problemes, com és el dilema de proporcionar educació als fills d'aquests treballadors immigrants. Actualment a la Xina es garanteix l'educació gratuïta fins al novè curs a aquells que assisteixin a l'escola en l'àrea on estan empadronats. Si un nen va a l'escola fora d'aquesta àrea, els pares han de pagar uns impostos massa exagerats que no es poden permetre. És per aquests motiu que han sorgit fundacions i ONG's com aquesta on vaig anar jo, que s'anomenen “migrant school”, que intenten proporcionar educació a fills d'aquests treballadors que vénen del camp i que no es poden permetre pagar una educació per als seus fills. En aquesta on vaig anar jo, cada dissabte organitzen com una mena d'esplai, així que sempre estan encantats de tenir voluntaris que els ajudin i estiguin disposats a passar una bona estona amb la canalla. Aquest dia en concret vam estar fent postals de Nadal i després vam estar fent jocs a l'aire lliure. Era graciós veure com ells s'esforçaven per practicar les poques paraules d'anglès que sabien i jo per practicar el poc xinès que sé! Però va ser molt bonic i sobretot perquè en tot moment tenia present Cal Nialet i aquell no-sé-què a la panxa que em deia: oh, que bonic és aquest sentiment!!!!

Exàmens de meitat de semestre

Si fins ara no parava de dir que anava estressada... suposo que aquesta setmana ha sigut encara pitjor. Aquesta setmana teníem els “mid-term exams” i la veritat, em feien força respecte... En teníem un per cada assignatura, és a dir, un d'oral, un de caràcters i un de comprensió. No us sabria dir quin em feia més por... L'oral podria ser, d'una banda, el més fàcil, però de l'altra em posa extremadament nerviosa parlar. I, a més a més, havíem de llegir i, per tant, havies de saber-te tots i cada un dels caràcters dels diàlegs que et preguntaria, saber-te els tons, parlar amb entonació, respondre-li a les preguntes... aaaaaah només de pensar-hi ja em posava histèrica!!!! Però a l'hora de la veritat no va ser tant desastrós com és això. El de caràcters era força complicat, també, doncs hi havia molta matèria, gramàtica, saber-te moltíssims caràcters, l'ordre de cada traçada en els caràcters, diàlegs, formar paraules, escriure una redacció, etc, etc. L'últim de tots, el de listening, em feia força por. Les classes sempre són caòtiques, la professora està molt boja i normalment no acostumem a entendre res tret dels quatre llestets de la classe que ja han fet un any de xinès i el vietnamita que és més llest del normal per naturalesa i sempre ho sap tot -malgrat no se l'entengui quan parla. Tot i això, m'he repetit a mi mateixa la gran filosofia de “la feina ben feta!”, què coi, has estat pencant molt tot aquest temps, tu pots fer-ho, he respirat fons, m'he concentrat tant com he pogut, i he deixat entrar el xinès per les meves orelles... intentant que el meu cervell el comprengués i, a la vegada, la meva mà fos capaç d'escriure les respostes correctes en el full de l'examen. Tinc la sensació que no haurà estat desastrós al 100%. I res! Ara a gaudir del cap de setmana tan esperat. Demà dissabte vaig a un lloc que ara no us avançaré, però ja us explicaré l'experiència!! I també demà arriben visites a Beijing. Tot just ho vaig saber fa un parell de dies, però fa il·lusió saber que podré trobar-me amb algú conegut! La mare del Karim aterra a Beijing demà dissabte, no sé quants dies s'hi estarà, però ve a fer un curs per a professors de xinès. Així que ja estaré entretinguda... mmm buaaa... per fi respiro -una mica més- tranquil·la!

Petit retrat

Era una dona molt gran però estava en bona forma, com la majoria dels xinesos. Cada plec de la seva cara arrugada semblava donar constància de les mil i una experiències que havia viscut, eren saviesa immensa i alhora tendresa que desprenia a tort i dret amb els seus ulls axinats i somrients. Es va asseure al bus. Jo era dreta, al seu costat, i l'observava detingudament. Duia uns guants molt fins de color marró i m'intrigava a més no poder saber com serien les mans que s'hi amagaven dins. En una mà tenia agafada una mandarina i en l'altra portava una bosseta petita de color blanc. Al cap de poc que el bus es posés en marxa va decidir menjar-se la mandarina, així que es va treure els guants. Les seves mans, també testimoni de moltes vivències, havien treballat ja molts anys, però eren cuidades i delicades. Evidentment, la dona es va trobar amb un petit problema. Si volia pelar la taronja... li faltaven mans, i els guants precisament li sobraven de les mans, així que va decidir posar-los a la bossa. Tots nosaltres, possiblement, ho hauríem els mateix. Però ho hauríem fet, també, si a la bossa hi haguéssim tingut brossa i peles d'altres coses? Bé, el cas és que a ella no li va importar i va començar a pelar-la. Jo, quan em menjo una mandarina, sempre la pelo tota i després començo a menjar-me-la. Com ho feu vosaltres? Ella, no. Va ser més pràctica. Com que només en va voler una mica, només va pelar-ne fins on va voler, i va començar a menjar. Ah, i, evidentment, les peles van anar a la bossa, amb els guants i companyia. Jo, d'això, en dic ser pràctic! Tenia ganes de veure què passaria més, però malauradament vaig arribar a la meva parada de bus i vaig haver de baixar, deixant a la meva estimada senyora sola i sense poder continuar el trajecte amb ella. I és que la societat xinesa és així... ni més ni menys, aquesta senyora n'era un perfecte retrat.

Coincidències inesperades: adéu tardor, benvingut hivern

Ahir vaig saltar del bus com cada matí i vaig anar a buscar la meva bicicleta per anar cap a classe. Després de deslligar-la i pujar-hi, com que vaig aixecar el cap, vaig adonar-me que tots els arbres que fins feia poc estaven plens de fulles ara estaven ben pelats. Totes les fulles havien caigut. De sobte una sensació de fredor em va recórrer tot el cos. Semblava com si l'hivern ja hagués arribat, però encara era massa d'hora per això, vaig dir-me a mi mateixa. La immensitat de colors càlids que fins feia poc pintaven el paisatge havien desaparegut i això sumat al fred que feia tot anant en bicicleta ho feia tornar tot més fred. Més tard, a classe d'escriptura, vam parlar de les diferents estacions i em va sorprendre el que va dir la professora. Casualment a Xina l'hivern havia començat justament abans d'ahir, el 7 de Novembre. Així doncs, no era pas massa aviat i potser si que la naturalesa és molt sàvia... Hi ha la tradició a Xina de menjar jiaozi (o dumplings en anglès, us en deixo una fotografia ja que no n'he trobat la traducció

per enlloc) el dia que comença l'hivern, diuen que altrament tindràs les orelles fredes durant tota l'estació. Nosaltres no n'estavem al corrent... crec que ens tocarà patir fred. Diuen que serà l'hivern més fred dels últims 100 anys a la Xina. Ja em puc preparar!

Mercat de la seda i altres històries

Dijous passat vam anar al mercat de la seda, un edifici immens on es pot trobar roba, sabates, vestits fets a mida, souvenirs, i gairebé tot allò que busqueu, i tot a un preu força barat, això si, sempre que sapigueu regatejar. Tampoc cal que us preocupeu si no sabeu parlar xinès o el vostre fort no són els números, els venedors van tots equipats amb calculadores i tu només t'has de preocupar d'insistir a posar-los el preu que tu vulguis pagar a la seva calculadora. Però ep, si comenceu a regatejar... ja esteu llestos, no us n'anireu d'allà tant fàcilment. Són pesats i pesats, insistiran fins que compris, i si decideixes marxar perquè finalment no t'interessa, són capaços de posar-se fins i tot un pèl violents i estirar-te del braç o perseguir-te una estona. I no els facis enfadar gaire que encara et començaran a dir el nom del porc en xinès... sort que no els entendríem! La veritat és que és tota una experiència, però si no tens ganes de comprar acabes cansat de tant dir “no gràcies, no gràcies”. Tothom t'intenta convèncer de comprar, t'atabalen, t'intenten convèncer a més no poder i al final només tens ganes de sortir d'allà el més aviat possible. A part, jo sóc nefasta regatejant... no en sabria pas gaire. Un amic nostre mexicà va comprar-se una motxilla. La venedora li venia en un principi per uns 1000, però després com que va veure que parlava xinès li va baixar a 700, preu d'amic. Després d'una mitja hora de sí i no, de sí i no, d'enfadar-se i de marxar... sabeu quant en va acabar pagant? 161! No està malament, eh? Estar clar que en llocs així no es pot ser tou ni bona persona. N'hauré d'aprendre?

Al sortir-ne, tot i estar més cansats que quan acabem una classe d'audició amb la professora boja, vam decidir anar a sopar. Un noi de la classe de l'Eduardo, la Meiling i el Carlo que vivia en aquella zona ens havia trucat per dir-nos de trobar-nos amb ell i anar-hi plegats. Com que encara l'havíem d'esperar, vam tenir una idea. Érem molt aprop i vam dir... i perquè no pugem a l'edifici més alt de Pequín? I dit i fet! Jo creia que no ens deixarien, perquè és un hotel i restaurant, però van ser molt amables i no ens van posar cap pega. Així que des del China World Trade Center Tower III un Pequín enorme estava als nostres peus. Va ser una sensació im-pre-sio-nant. Tot i que ja era tard i la ciutat es veia immersa en la foscor aparent de la nit, era il·luminada per les mil i una llums que no paraven ni un segon quietes. Van ser pocs minuts que vam estar allà dalt però em van servir per tenir molts pensaments. Segur que a la mare li hagués encantat i hagués dit aquella frase de “ai, és que a mi m'agraden tant, les llums!”. No vaig poder evitar tenir-la present. Una escultura em va fer pensar en la Sònia. Era una figura, no sabria dir què era, però tocava la flauta travessera. Intentant copsar cada detall de la ciutat perquè se'm quedés gravat a la memòria, vaig recordar-me'n dels moments en aquells gratacels a Nova York. Però llavors no era de nit i ara entre nosaltres hi ha més de 7000 Km de distància en comptes d'un mil·límetre. Tot i així sovint em sembla que som ben aprop...

Tardor, dies de nostàlgia

No sé si són aquests colors taronjosos i marrons, potser és la música brasilera que últimament escolto i em porta records d'altres temps, però el cert és que la tardor, per mi, són dies de nostàlgia. Us podria parlar de les moltes coses que trobo a faltar, però no tindria sentit. Possiblement us avorriria perquè no us hi sentiríeu identificats, o potser perquè simplement no sabríeu ni a què em refereixo, i clar, quan això passa... un s'avorreix, i no és el què pretenc. Quan dic que ho trobo a faltar, tampoc és en un sentit alarmantment negatiu. Quan estàs lluny és inevitable trobar a faltar coses. Com també és inevitable passar moments durs, o fins i tot haver-hi moments on et sents molt sol. I és normal, només faltaria! La gent sempre em fa la mateixa pregunta “i no t'enyores?”. Jo diria que no, no m'enyoro. Potser trobo a faltar coses, hi ha molts moments en què m'agradaria estar a casa, amb la gent que estimo, poder assistir a celebracions... però això no vol dir que ho passi malament i compti els dies per tornar desesperadament. Quan hagi de tornar en tindré ganes, ho sé, perquè hi haurà milers de coses bones esperant-me, de la mateixa manera que sé que estaré immensament trista de marxar perquè estaré deixant enrere una etapa de la meva vida. Sempre passa el mateix. Crec que quan ets un cul inquiet, al final, t'hi acabes acostumant. O potser no...

Moments de cap de setmana

El cap de setmana passat va ser força actiu. Divendres a la tarda vaig quedar amb l'Eduardo, el noi madrileny, la Linying i la Meiling, les dues veneçolanes i amb la Nicky, d'Anglaterra, per anar a l'Instituto Cervantes de Beijing. Hi organitzen diverses activitats i aquell divendres en concret passaven la pel·lícula mexicana “amores perros”. Va sorgir la idea d'anar-hi i ens hi vam animar, així que després d'agafar el metro i dir-nos a nosaltres mateixos una vegada més que sí, que Xina és un país super poblat, vam arribar al barri de Chaoyang. Tot i així, faltava encara el més difícil: trobar l'institut. Vam voltar i voltar, i res. Teníem un mapa... vam preguntar i preguntar, i quan ja gairebé ens donàvem per vençuts, ens va aparèixer davant nostre! Així que vam entrar, vam preguntar si era massa tard per entrar i ens van dir que cap problema. Va ser graciós perquè vam preguntar-ho en anglès i l'home ens va dir, en espanyol, que no ens entenia! Clar... si estàvem a l'instituto cervantes i nosaltres parlant-li amb anglès, per favor...! Al principi creia que no entendria absolutament res durant tota la pel·lícula, doncs parlaven en un accent mexicà inintel·ligible i utilitzant un llenguatge massa col·loquial, però de mica en mica m'hi vaig anar acostumant, per sort. Al sortir vam anar a un restaurant i vam posar en pràctica els nostres coneixements de xinès, i cal dir que en vam sortir-nos-en prou bé. Tant, que la parella de xinesos del costat, impressionats, ens van convidar a una cervesa i tot! Hi ha gent que sempre et sorprèn... Una vegada amb la panxa ben plena vam agafar un taxi cap a Wudaokou. Però... fem una petita pausa. He dit un taxi i, fem recompte. Quants érem? 4 amics meus més jo, sumem 5 (no sóc gaire bona en matemàtiques, però fins aquí i arribo). Més el conductor... això són 6! Doncs sí, vam pujar al taxi i el taxista ens compta i ens va començar a dir que érem masses, però vam fer veure que sentíem ploure! Ell va semblar que hi estava d'acord i després va resultar ser un xicot la mar de simpàtic i la mitja hora que vam passar al taxi vam estar xerrant i xerrant sense parar. Jo crec que agafar taxis és un bon mètode per practicar l'idioma... i tant. Vaig arribar a casa i vaig anar volant al llit, l'endemà tenia una cita amb la noia que havia conegut al bus el dia del somriure... i no volia arribar tard. :)

L'endemà de bon matí em vaig despertar disposada a trobar-me amb la Jo. Bé, de fet no és que es digui així, si no que aquest és el seu nom anglès. Els xinesos, com ens passa a nosaltres que quan arribem aquí ens hem de posar un nom xinès, ells es busquen un nom anglès. Així que no us estranyi si coneixeu algun xinès i, en comptes de dir-vos que es diu ves a saber quin nom us diu que es diu Alan, John, Rachel o ves a saber com. El cas és que em vaig trobar amb ella i vam esperar que arribés el seu amic Liu Ke. Vam agafar un bus i vam anar a un altre barri de Beijing, una zona força comercial on vam estar passejant i xerrant i vam acabar anant a una llibreria-cafeteria. Els vaig ensenyar fotos, vaig posar una mica en pràctica el meu xinès i vam estar comentant aspectes de la Xina i també de Catalunya. Després, com que ja se'ns havia fet tard amb tanta conversa, vam decidir anar a dinar. Em van preguntar si m'agradava el picant i, com que els vaig respondre que sí -si no us agrada, mai respongueu que si per quedar bé... perquè ho passaríeu molt malament. No va ser el meu cas, eh?- vam anar a un restaurant on tot, absolutament tot, és menjar picant. La veritat és que va ser tot deliciós, però vaig sortir d'allà amb una caloreta que no vaig notar gens el fred que feia fora! En acabar vam agafar el metro i vam tornar cap a casa, em quedava ja només un dia de cap de setmana i encara molta feina per fer, però la veritat havia valgut la pena tot el que havia fet i això sempre compensa.

Instants que m'arrenquen somriures

Ho he d'escriure al bloc, vaig pensar. Sortia del banc feliç, després d'arreglar unes quantes coses. Vaig passar pel supermercat de l'edifici on faig classes a comprar quatre coses i estava pujant les escales. Arribo a un petit replà i anava a continuar pujant quan vaig parar i vaig fer pas enrere. Un poster penjat en un suro m'havia cridat l'atenció. El fons era blanc, al centre hi havia un banc i, assentat en ell un personatge ben conegut. Tot de frases en xinès al voltant, però una gran frase escrita en anglès que em va arrencar un gran somriure, precisament perquè porto dies amb ella escrita en molts llocs: “Mama always said life was like a box of chocolates, you never know what you are gonna get”. Sabeu de quin personatge us estic parlant, ara? Forrest Gump, sí senyors. A l'instant em van venir al cap mil moments del viatge de l'estiu als EUA amb el Karim, concretament dels dies a Washington. Forrest Gump és una pel·lícula que havia vist moltes vegades de petita, però mai l'havia vist sent-ne conscient al cent per cent fins l'estiu passat a casa de l'Andrew a Ashburn, Virginia. Vaig gaudir-ne com mai, perquè vaig tenir la oportunitat de descobrir-la a fons i adonar-me que, al meu parer, era una gran pel·lícula on es barrejaven un cúmul de sensacions impressionants. Hi hi ha mil i un petit detalls ben lligats que possiblement se'ns poden per alt però és el que li donen el toc especial. I el graciós de tot plegat és que després no pots evitar recordar-la (aquesta i tantes altres) quan camines pels carrers i llocs coneguts, perquè te n'adones que en Forrest o ves a saber quin altre personatge ja hi havia estat abans, com ara quan estàvem davant del Lincoln Memorial i pensàvem: “òstres tu, t'enrecordes que aquí va ser on el Forrest i la Jenny es van retrobar al mig de l'aigua??” O quan vam descobrir que el restaurant de “Bubba Gump Shrimp” existia... vam al·lucinar!!! En fi, a tots aquells que us quedi llunyana, que en tingueu un record una mica borrós, us recomano tornar-la a veure. Al cap i a la fi, què hi podeu perdre, 141 minuts de la vostra vida? Quants minuts perdem a vegades en coses que no mereixen la pena? I, en canvi, quant podem guanyar-hi? Segur que uns quants somriures i una bona estona...!

Benvinguts a Wudaokou

Aquesta és la portada del díptic d'un restaurant de pizza a Wudaokou, el barri on la meva universitat està situada. Quan el vaig veure no vaig poder evitar somriure, qui remei! I us la deixo aquí perquè és allò que diuen... una imatge val més que mil paraules, especialment en moments de feina.

Xiāngshān Gōngyuán

Durant la setmana d'or de Xina, la Vicky i jo vam anar a passar el dia al parc de Xiāngshān -també anomenat turons fragants o, en anglès, fragrant hills- situat a l'oest de Pequín, prop del temple d'estiu. El nom Xiang no vol dir fragància, si no encens, i possiblement el parc es va anomenar així per la muntanya més alta del parc, anomenada “pic del cremador d'encens”. Diuen que des d'allà dalt s'obtenen unes vistes de Pequín meravelloses, sobretot a la tardor, quan les fulles dels moltíssims

arbres del parc han agafat tot de tons taronjosos i marrons, s'han impregnat de nostàlgia i ens fan gaudir d'un dels millors espectacles que els nostres ulls podrien esperar. I ara us preguntareu: oh, i tu, doncs, que no ho vas comprovar?? Doncs no, i més endavant descobrireu perquè.

Prop de l'entrada del parc hi ha el temple dels núvols blaus -Bìyún Sì en xinès-, on també vam fer una petita parada. Aquest temple budista està ple de petits racons amb tot de relíquies pels religiosos budistes, com ara la meva companya Vicky. I cal dir que va ser també interessant per mi, que vaig poder descobrir una

mica més el tema. Després d'anar passant per molts llocs, vam acabar arribant al Vajra Throne Pagoda, l'edifici més

alt del temple des d'on semblava ser que tindríem una vista prou bona, però la decepció va ser prou gran. La contaminació -i no pas boira, no ens enganyem- era tal que es feia impossible veure res que fos més enllà d'uns metres. Si algú m'hagués dit que era boira potser fins i tot ho hauria trobat bonic, però pensar que a aquelles altures no es podia veure res...! Mare meva... no m'ho podia creure. Realment tenen un problema, o hauria de dir...

realment, teniM un problema? Potser si que hauré de comprar-me mascaretes com fan alguns xinesos... enteneu perquè no vaig decidir anar a l'altra muntanya?

Després d'haver visitat tot el temple, vam fer una bona passejada pel parc. Crec que no oblidaré mai la frase estel·lar de la Vicky dient: Wow, for the first time here in Beijing I gotta say...: it smells good!!” I, de fet, tenia raó. Respiraves profundament i senties olor d'arbres, de flors, de terra... i que bé fer-ho. Quin gust!! Potser si que estem envoltats de contaminació, cosa que no em fa cap gràcia, però sort en tenim almenys de tenir algun que altre racó com aquell on poder escapar-nos de tant en tant, deixar anar els nostres pensaments i gaudir d'un paisatge immillorable... s'haurà de repetir quan les fulles trenquin de color.

Un somriure et pot dur coses bones

Aquest matí volia anar a Wudaokou, prop de la universitat, a fer quatre encàrrecs que tenia pendents. Així doncs m'he disposat a agafar el bus, i ja hi havia força gent a la parada esperant. M'he ensumat que aniria força ple, i així ha estat. És una de les pegues dels busos a la Xina -bé, no sé a la resta de ciutats, però si més no així és a Pequín-, quan els busos van plens... hi van, i molt! I creieu-me, res a comparar al que nosaltres en diríem “anar ple”, sobretot al bus Igualada-Santa Coloma ;)! Bé, doncs, com deia, el bus anava de gom a gom i gairebé diria que no hi hauria cabut ni una agulla més. Estàvem tots ben estrets i tenies la sensació que no et feia falta ni agafar-te de cap de les barres de ferro perquè en cas que hi hagués un sostrec els uns ens repenjaríem amb els altres i ningú cauria ni es mouria del seu lloc. Ha sigut en un d'aquests moments que, després de baixar dels meus núvols i dels meus pensaments, no he pogut evitar somriure a la noia que tenia al costat, un d'aquells somriures de complicitat que, a vegades, sense saber gaire perquè, se t'escapen sense voler -qui sap si volent. Ella me l'ha tornat, i mira que a vegades costa que ho facin, molts xinesos ni tant sols s'immuten. Al cap d'un moment, m'ha intentat dir una cosa, però en xinès, i no la he entès de res... així que li he dit, en xinès, que em sabia greu, que no l'entenia, que estudiava xinès... m'ha preguntat si estava estudiant a BLCU, una universitat de Beijing, i li he dit que no, que a Qinhua. I després m'ha preguntat alguna cosa més però no ens hem entès. Però com que tenia ganes de seguir parlant, ha fet una estibada a la seva amiga, que es veu que sabia parlar anglès, i llavors m'ha preguntat que d'on era i tota la pesca. Ha sigut bona la següent pregunta.

-I quants anys fa que ets a Xina?

-Anys? - pregunto jo - no, no, només fa un mes que estic a Xina!!

- Ooo, un mes? Ostres, molt bé... i quan de temps havies estudiat xinès a Espanya?

- No... no n'havia estudiat mai, només n'he estudiat ara a Qinhua.

- Només un mes? Òstres! Doncs quina passada, si en saps molt ja! Saps què hauries de fer, també? Fer amics xinesos, així encara podries aprendre'n més.

I aquí ha sigut quan li he dit que tenia raó, i que de fet m'encantaria poder trobar algú amb qui poder practicar xinès i si volgués que l'altra persona pogués practicar l'anglès... i llavors, m'ha dit que perquè no ens intercanviàvem els mòbils i quedàvem algun dia! I bonica coincidència, viuen molt aprop d'on visc jo, a Er li zhuang!

Així que bé, avui he fet oficialment els primers amics xinesos amb qui espero poder entendre'm, millorar el meu xinès i també aprendre d'aquesta cultura tan diferent a la nostra... I no només això, mica a mica me n'adono que tot allò que aprenc a classe sóc capaç de posar-ho en practica al món real, que el treball dur i la feina ben feta està donant resultats, i això em fa sentir bé. No cal que us digui que he saltat del bus amb un somriure d'orella a orella. És evident que es confirma la meva gran teoria de si dones, reps... i amb escreix!!

Vaig de cul... però amb bicicleta!

Està sent una setmana de bojos, segurament és per això que dono pocs senyals de vida i no em deixo veure gaire, tot i que hi ha una novetat important i potser alguns us n'heu adonat: torno a voltar pels móns virtuals del Facebook. I aquí caldria parlar de la gran frase feta catalana... feta la llei, feta la trampa. De fet, també puc estar-vos escrivint a vosaltres a través d'un blog a blogspot, i cap xinès ho podrà llegir. Curiós, no? Però bé, no ens posem a parlar d'això que encara tindrem problemes... i no en volem pas! Com us deia, està sent una setmana de no-parar. No entenc gaire perquè però les classes són fins i tot més intenses que de costum i les professores ens estan exigint encara més, sembla que ho vulguin tot a la perfecció, com si fóssim productes que hem de sortir al mercat en perfecte condició... i fins que no ho aconsegueixin no es rendiran! Així que feina, feina i més feina i sempre per abans d'ahir! Així que tinc mil idees que em ronden pel cap per escriure, però no tinc temps per fer-ho com caldria, i caldrà esperar al cap de setmana. Però mentrestant he pensat que no estaria malament presentar-vos, finalment, la meva companya de viatge diària de la qual ja us havia parlat! La Júlia l'altra dia em comentava que li hauria de posar nom, també ho havia pensat, però sóc molt dolenta jo buscant noms. Si se us n'acudeix algun, ja sabeu... estic oberta a totes les propostes! Aquí la presento la meva estimada relíquia:

Tot va... sobre rodes

La setmana passada va ser el dia nacional de la República Popular de la Xina i, amb ell, va començar la “setmana d'or”, és a dir... una setmana de vacances. Beijing s'omple de turistes de la resta de la Xina, molta gent aprofita per veure família, alguns amics meus van aprofitar per visitar ciutats, d'altres per relaxar-se. Jo, a part de tenir certes coses a fer en ment, tenia un objectiu principal a complir en aquella setmana: comprar-me una bicicleta.

Érem dilluns i vaig despertar-me prou d'hora, com gairebé faig sempre aquí, decidida a aprofitar el dia. No tenia gaire clar on podria trobar una bici, però havia de ser prop de la universitat, per poder-la deixar allà i així agafar-la cada matí una vegada hagués saltat del bus. Vaig sortir de casa, el dia era prou bonic i això em feia posar de bon humor. El meu bus, el 307, va arribar al cap d'una estona i anava prou buit, cosa que sempre és d'agrair. Al cap de deu minuts ja estava saltant a Wudaokou, on veia tot de paradetes ambulants preparant menjar al mig del carrer. Mil i una olors que sempre es barregen en l'aire i són tot un món, però deixem les olors per un altre moment, perquè d'això se'n pot parlar un rato llarg i ja n'escriuré en un altre moment... Mentre pensava on podria comprar la bici, vaig anar caminant rumb a la universitat. Potser una vegada a dins, prop de l'edifici on feia classes, em sonava que hi havia un home que en reparava i recordava haver-hi vist gent comprant-n'hi també però no sé si... de sobte vaig parar de pensar perquè, potser dit i fet no em faria falta anar fins allà. Davant meu hi havia moltes bicicletes i tenien tota la pinta d'estar en venda. M'hi vaig apropar, me les vaig mirar, i l'home va somriure, tenia ganes de vendre. Respiro fons i penso, vinga va, posa en practica el què has après!

- Quan costen? - li pregunto jo, en xinès.

- Aquesta –diu ell, senyalant-ne una nova de trinca- costa 330.

Bufff, penso jo, 330, encara que siguin Yuans i, per tant, uns 33€, és cara, sent a Xina. A veure què més diu.

- Aquesta altra –continua dient, senyalant-ne una altra- costa 300, aquesta altra 260.

Em miro la de 260. És la més econòmica, la més maca de colors, no està malament.

- Aquesta... -li dic jo senyalant-li la de 260- no està malament.

I el tio, que com us he dit, tenia ganes de vendre, ja me l'estava traient. I jo que m'afanyo i li dic que no, que no, que no la vull comprar pas, encara, que m'ho he de pensar que no ho tinc clar. Acte seguit i em senyala la mateixa i em diu... aquesta 200. Carai, tu... sense cap esforç m'havia abaixat el preu 60 Yuans. Que costa poc regatejar a la Xina! Però la veritat, no em feien el pes, les trobava cares comparant-ho amb els preus que m'havien comentat els meus amics, i jo de regatejar no en sé, així que vaig optar per les de segona mà. I voilà. Al cap de ben poc vaig trobar la meva nova companya de viatge, la meva petita relíquia que, per el mòdic preu de 70 Yuans -sí, sí, el què sentiu, 70! és a dir, a dia d'avui, 7,5€- em permetrà dir que vaig sobre rodes!

Potser no és nova de trinca, potser no serà la més popular entre la resta de bicicletes de la universitat, però té dues rodes, et porta on tu desitges, és prou bonica i estic segura que té un bon cor i ens entendrem molt bé... què més puc demanar?

En breu penjo alguna foto ;)!

Sorpreses encantadores

El diumenge 26 hauria pogut ser un diumenge qualsevol, però no va ser així. De fet, es presentava com un dia normal fins al migdia, quan aquella trucada al mòbil d'un número en principi desconegut va capgirar les coses. Allò va fer que el sopar interessantíssim del dia anterior, que tantes ganes tenia d'explicar-vos, perdés tot l'interès i passés a ser quelcom secundari. Eren la una del migdia i estava davant l'ordinador disposada, com us estava dient, a escriure al bloc sobre el sopar del dia anterior, el dissabte. Havia sigut un sopar gairebé m'atreviria a dir immillorable! Vam anar a un restaurant tailandès prop de casa meva, amb la qual cosa vaig poder anar-hi a peu. El menjar era deliciós, la companyia, tot i que a la gran majoria no els coneixia, perquè eren d'una altra classe, va ser molt bona, i ens ho vam passar molt bé. Així doncs, vam passar una vetllada molt acollidora i això és el que em disposava a explicar-vos quan, de sobte, el mòbil va començar a sonar. Vaig agafar-lo, i vaig veure que no coneixia el número. Vaig mirar la llista de números de la classe... i tampoc hi apareixia. Era estrany, qui podia tenir el meu número, si no era algú de la meva classe? Bé, vaig pensar que no perdia res en despenjar. I va ser una molt bona decisió. Era el Daniel, mon germà!! Em trucava des de l'aeroport de Pequín, que se'ls havia retardat el vol de Pequín a Shenzhen i, per tant, s'havien de quedar un parell d'hores a l'aeroport. Eren la 1, i a les 3 havien de facturar. No tenia clar que el pogués veure cap altra vegada durant el seu viatge a Xina així que... no hi perdia res anant-lo a veure a l'aeroport! Així que d'una revolada em vaig canviar, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi. Amb el meu xinès d'una setmana li vaig indicar que volia anar a l'aeroport i... al cap de mitja hora ja hi era, fent dos petons a mon germà i pensant que, al menys, ja que estàvem a la conxinXina ens havíem pogut veure ni que fos un parell d'hores...!! Vam xerrar i riure i es feia estrany que estigués a la Xina amb ell i que tot semblés tant natural... i el temps va acabar passant, ens vam haver d'acomiadar, i la sensació va ser estranya, perquè aquesta vegada no era jo qui marxava! Però va ser bonic de pensar que ens havíem vist, oi tant que si. Així que després em va esperar una bona estona de combinacions de metros i busos fins arribar a casa i acabar de passar la tarda de diumenge... amb molt bon regust de sorpreses agradables. Si és que els retards dels vols no tenen perquè ser sempre dolents... :)